Memoria histórica
El trencaclosques de la memòria: el primer monument memorialista al País Valencià

“Queridos padres, les envío estas cuatro letras por última vez, pues me van a fusilar con los otros tres”, redactava Federico Benavent unes hores abans de ser posat enfront d’un escamot d’afusellament, juntament amb el seu cunyat i dos homes més del Pla de Corrals, una pedania de Simat de la Valldigna (València). “No tengan que afrontarse de nada, pues ni hemos delatado a nadie ni hemos robado ni hemos matado”, continua.

Esta carta forma part d’una història més gran: la de 211 persones represaliades per la dictadura franquista que van ser assassinades entre l'1 de maig de 1939 i el 31 de gener del 1941 al cementeri d’Alzira. Afusellats, soldats i presos que romangueren 44 anys sota terra i 40 anys sota un monument memorialista fins que l'associació Fossar d’Alzira, 84 anys després, ha aconseguit iniciar un procés d’exhumació per omplir els buits que s'han emmudit a la força. 

211 persones represaliades per la dictadura franquista que van ser assassinades entre l'1 de maig de 1939 i el 31 de gener del 1941 al cementeri d’Alzira. Afusellats, soldats i presos que romangueren 44 anys sota terra i 40 anys sota un monument memorialista

En paraules de Vicent Gabarda, historiador que va recórrer poble a poble als anys vuitanta per documentar els afusellaments del franquisme, es troben davant  d’un “empastre monumental”. Els ossos de dos centenars de persones es troben desmuntats i tots mesclats com si foren “les peces d’un trencaclosques” que un “espavilat” avançat en el temps va posar en bosses de plàstic en les que tal vegada et pots trobar tres cranis, set fèmurs i diverses costelles. 

La qüestió que es planteja és com dos centenars de persones han acabat baix del que molts experts consideren com el primer monument memorialista. Quan s'acaba la guerra moltes famílies fugiren del poble i les que es quedaren practicaren l’oblit imposat. La memòria va ser silenciada, sotmesa a existir en murmuris darrere de la seguretat de la llar.  Tenien por de transmetre els relats que guardaven cementeris com el d'Alzira.

Però el temps va avançar i els fills tingueren criatures, els nets, que intuïren des de ben menuts que a casa dels iaios hi havia objectes guardats amb recel: cartes a caixons, retrats invisibles i preguntes sense resposta. Com cita la historiadora i escriptora Esther López Barceló en El arte de invocar la memoria. Anatomía de una herida abierta, exhumar una fosa és sovint anar resolent un trencaclosques, les peces del qual van encaixant a poc a poc. Biografies silenciades que serpentegen entre les escletxes a la recerca de llum per reparar un dolor col·lectiu, col·lectivitzat.

Filant les peces

A la casa de la iaia d’Emi Mahíques, sempre hi ha hagut un quadre penjat a l’entradeta, però estava massa alt i no s’havia fixat en ell. Era un marc que contenia la foto de dos homes i una carta que no havia llegit. Mahíques sempre havia sabut qui eren: el seu iaio, Filiberto Mahíques, i el seu oncle, Federico Benavent, que havien mort en guerra.

Eixa era la història que la seua àvia sempre li havia contat, fins que va anar al cementeri d’Alzira i va veure un monument on posava que la data de defunció del seu iaio fou el dijous 10 d’agost de 1939. L’últim part de la Guerra Civil, firmat pel dictador Francisco Franco, va ser emés l’1 d’abril de 1939: “En el dia de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. No concordaven les dates.

Aleshores, va interessar-se a conéixer més, a resoldre l’enigma i filar les peces. Primer va preguntar a son pare, qui amb un fil de veu va confessar que l’havien afusellat i que era una tema que a sa casa no s’havia parlat mai. No satisfeta amb la informació, continuà preguntant a la resta de la família. Era qüestió de sort si obtenia respostes, l’ambient estava impregnat de temor i ningú volia parlar de més. 

Este és el relat que conta Mahíques, assentada al menjador de sa casa de Simat de la Valldigna i vestida amb una camiseta negra en la qual està estampada la fotografia del seu iaio acompanyada d’un lletrer en blanc amb les paraules ‘no oblidem’. Entre les mans porta una carpeta taronja on ha recopilat tot el que ha pogut esbrinar del pare de son pare, com per exemple, la carta que va escriure el seu besoncle i en la que s’acomiadava el seu iaio perquè ell no sabia llegir. 

Els dos germans vivien un al costat de l’altre a la pedania del Pla de Corrals, a unes cases que encara estan a peu dret. Per sa bestia sap que el “furgón” de la Guàrdia Civil va passar pels habitatges, on els avisaren de què els portarien a la caserna de Tavernes. “Aneu-vos-en per la muntanya a França”, els va dir la seua germana, però decidiren quedar-se perquè “no havien fet res malament”. 

Els tancaren a Tavernes i després els traslladen a la presó comarcal de la Ribera Alta, ubicada a Alzira. En els dies va arribar la notícia al poble:  Federico Benavent Canet, Filiberto Mahíques Montagud, Federico Llacer Benavent i Emilio Santandreu Selfa, els quatre del Pla de Corrals, com se’ls coneix popularment, anaven a ser afusellats. 

“Un grupet de gent, carregat amb menuts i majors, que caminaren durant tota la nit, però quan arribaren a les portes del cementeri, escoltaren els tirs, era massa tard”

Les famílies es posaren en marxa i amb esforç recorregueren muntanya a través les localitats de Barxeta, Manuel i Carcaixent fins a arribar a Alzira. “Un grupet de gent, carregat amb menuts i majors, que caminaren durant tota la nit, però quan arribaren a les portes del cementeri, escoltaren els tirs, era massa tard”, relata  Mahíques, qui va rebre el seu relat per sa bestia. 

En escoltar els tirs, els familiars arrancaren a córrer, però quan aplegaren a la necròpolis, els seus éssers estimats ja estaven mig soterrats. Els tocaren, abraçaren i acomiadaren. En acabar, eixiren i es reuniren en la font que presideix l'entrada del recinte per rentar-se les mans plenes de terra i sang. “Ma agüela que anava a molt al cementeri sempre s'asseia al costat de la font perquè va ser el lloc on es va deixar caure”, narra.

Mahíques va poder refer el relat i ajuntar les peces del puzle perquè l’alcalde socialista d’Alzira, el primer elegit democràticament, Paco Blasco (Alzira, 1931-2023), va manar construir un panteó en l’entrada del cementeri amb els noms, cognoms, fotos i data de defunció dels 209 homes i dues dones a qui se’ls havia aplicat el consell de guerra sumaríssim.

A través del llibre de defuncions, on ubica en quina fosa s'enterren els afusellats, els soterradors d’aquell temps, amb les ordres de Blasco, tragueren les persones a palades, arreplegaren els ossos i els repartiren en una cinquantena de sacs que col·locaren, sense identificar, a una cripta baix del mausoleu.

En una de les visites que l’historiador Vicent Gabarda va fer al cementeri, abans d’assabentar-se que s’iniciaria l’exhumació, es va trobar amb un home que netejava els camafeus dels difunts i els portava flors. En preguntar qui era, l’home va respondre: “Jo soc qui va manar fer este monument”.

Buidar les fosses en els anys vuitanta era un procediment “totalment normal” perquè tenien la necessitat d’expandir la necròpolis i fer negoci

L’historiador justifica que buidar les fosses en els anys vuitanta era un procediment “totalment normal” en moltes localitats perquè tenien la necessitat d’expandir la necròpolis i fer negoci. “Eix més rendible un entramat de nínxols pagats, que una fossa comuna plena de restes que no saps a qui cobrar”, assenyala. 

Agustí Ferrer és l’arqueòleg municipal que s’encarrega de seguir les tasques des del consistori i assegura que el monument el va fer l’arquitecte Alfredo Andrés i que es va col·locar a un lloc molt significatiu, a l’entrada del cementeri i a l’esquerra.  Tot un simbolisme, com recalca, perquè obliga a qualsevol persona que entra a passar per davant, veure-ho obligatòriament i rendir homenatge. 

Per la pau i llibertat

La construcció del panteó és austera, no té ornaments, simplement un relleu que representa al colom picassià, un atribut de pau, llibertat i igualtat. Després, a la paret de marbre hi ha camafeus, amb les fotos que portaren els mateixos familiars quan es tragueren els cossos de les fosses. No hi estan tots, perquè tal com assenyala Ferrer, després d’obrir l’ossari i comptabilitzar les restes comptaren més persones de les registrades en el llibre de defuncions.

Els experts consultats per a esta investigació afirmen que, si les dates són correctes, este ha de ser, si no el primer, dels primers monuments memorialistes construïts al País Valencià i, probablement, a Espanya. Com també ho seria la recuperación de Blasco. No obstant això, davant d’este fet existeix una paradoxa: cap persona ha trobat un document oficial que date el panteó i el ratifique com el primitiu.

El cronista i arxiver municipal, Aureliano Lairón, cita el mausoleu per primera vegada en el llibre Alzira crónica del siglo XX: 1971-1980. Concretament, l’1 de maig de 1980 esmena que “en el cementeri municipal, en el monument allí existent, se celebra un acte multitudinari en memòria de qui oferí la seua vida per llibertat.” En l’any anterior, el cronista, en canvi, afirma que, en l’1 de maig, “les centrals sindicals celebraren la Festa del Treball. Els afiliats socialistes es desplaçaren fins al cementeri per rendir homenatge als seus companys caiguts per la llibertat. Allí es pronuncien paraules, glossant el significat de la data, Agustín Motilla i l’alcalde”. És a dir, la primera referència escrita sobre el monument data de 1980, però segons Lairón “no té més proves ni recorda d’on va traure la informació”.

Des que els familiars tenen memòria, sempre s'han reunit el Dia del Treballador en el cementeri d’Alzira. Ho feien quan els cossos estaven a una fossa i sense saber de ciència certa on estaven soterrats. Així i tot, els portaven flors, les deixaven on consideraven i recitaven un discurs per recordar-los. Esta tradició ha passat de generació en generació. No tenen una hora estipulada, però com si es tractara d'un comptagotes, els familiars es reuneixen al llarg del matí. Ja quasi no queden fills, el temps els ha passat per damunt, però els nets i besnets continuen el llegat.

L’1 de maig de 2024, es tornaren a reunir. Allà es trobava l’únic fill que queda amb vida, Sebastián Fontana, qui porta el nom del seu pare, Sebastián Fontana, assassinat el dimecres 12 juliol de 1939. Amb 93 anys i el cap ben assentat, recorda com passaren de tirar flors en terra a posar-les al monument i reconeix que es va fer en la primera legislatura de Blasco.

La conservadora i restauradora de béns culturals, Esmeralda Pons, es troba fent una museïtzació del recinte i recalca que no ha trobat documents explícits sobre el mausoleu, però afirma que la construcció dels panteons en la zona en què es troba coincideixen amb l’alcaldia de Paco Blasco, per l’any 1980. La resta que estaven al voltant es feren abans.

“És molt, molt raro que una obra com aquesta no tinga documentació perquè les administracions sempre han de justificar on i com gasten els diners”

Amb una data aproximada, l’arxiver municipal administratiu, Salvador Vercher, busca al seu ordinador qualsevol rastre als arxius digitalitzats que puga oficialitzar la construcció del monument, però no hi troba res. “És molt molt raro que una obra com aquesta no tinga documentació perquè les administracions sempre han de justificar on i com gasten els diners”, confessa.

Un descobriment per insistència

Una vegada informat el consistori sobre el possible fet històric, regidors com Xavi Fernández se solidaritzen i exigeixen desempolsar els llibres de decrets, actes i juntes. Vercher, tot i que no entra dins de la seua competència, afavoreix la recerca i posa sobre la taula tots els documents. En el Llibre d'Actes del 17 de gener al 2 d'agost de 1979, en un punt extraordinari tractat el 3 de maig de 1979, escrit amb lletra irregular, apareix per primera vegada citat el monument. Concretament es pot llegir:

“A propuesta de Agustín Motilla, la comisión, tras deliberación y por mayor unanimidad, toma el siguiente acuerdo. Rotular con la inserción: ‘Ofrecieron sus vidas por la libertad’, en el monolito existente en el Panteón del Cementerio Municipal y que alberga los restos de las personas a que se refiere esta inscripción”.

Gabarda, després d’ensenyar-li la informació cercada durant mesos de treball, assenyala que amb eixes dates ha de ser el primer monument memorialista, com també ho fa l’historiador i investigador de la Safor, Eladi Mainar

Només un mes després de les primeres eleccions després de la dictadura, les restes ja estaven en la cripta. Amb esta informació, Gabarda, després d’ensenyar-li la informació cercada durant mesos de treball, assenyala que amb eixes dates ha de ser el primer monument memorialista, com també ho fa l’historiador i investigador de la Safor, Eladi Mainar. Així mateix, l’arqueòleg d’Arqueoantro, Javier Iglesias, qui ha exhumat centenars de fosses, esmenta que la recuperació dels cossos en eixa dècada també es tracta “d’un fet únic” perquè fins a la data, les exhumacions s’havien fet clandestinament: de nit i d'amagades.

La gran diferència entre els bàndols

La història de Filiberto Mahíques es només una de milers de morts que va haver al País Valencià. Gabarda ressalta que, a diferència d’altres territoris, on el franquisme es va imposar des del primer moment, el territori valencià va estar en la rereguarda. “Per molt que després del 1939 digueren que la guerra havia acabat, ací no va haver guerra, va haver [sic]  rereguarda i repressió per part dels dos bàndols”, sosté. 

L’historiador pren una postura molt clara sobre el conflicto al seu llibre El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956): no concep la repressió al País Valencià com 5.515 morts de dretes, el 2,91% de la població, i 5.306 d'esquerres, el 2,8%, sinó en una xifra total de 12,831 (5,70%) perquè ambdues parts eren veïns de la mateixa localitat, província o comarca. En tots els municipis, des del més gran al més menut, va haver-hi una tendència comuna per part de “las dos Españas”. Persones assassinades a mans de veïns del mateix poble i per gent vinguda de fora a la recerca de “pertorbadors”.

Una vegada finalitzat “l’aixecament”, els familiars dels “caídos por Dios y por España” tingueren tots els permisos i les facilitats per a dur-ne a terme l’exhumació, identificació i el posterior trasllat dels cossos al cementeri de la seua localitat

No obstant això, el futur entre els dos bàndols no va ser el mateix i ací és on resideix la major diferència entre les dues repressions. Una vegada finalitzat l’aixecament, els familiars dels “caídos por Dios y por España” tingueren tots els permisos i les facilitats per a dur-ne a terme l’exhumació, identificació i el posterior trasllat dels cossos al cementeri de la seua localitat. És més, els trasllats de les restes des d’un ajuntament fins a un altre era causa d'homenatges públics de qualsevol mena. 

Ordes religiosos, col·legis professionals i consistoris començaren a omplir diàriament pàgines a la premsa local amb els noms dels “caídos”. Estos quedaren gravats als llocs més freqüents del poble, a les façanes de l'església, on es feien misses i homenatges reiterats, o als mateixos carrers que ostentaven monuments als passatges més transitats. 

Els altres, les víctimes de la postguerra, com defén Gabarda, romandran, en la major part de les ocasions, en fosses comunes oblidades, obertes expressament per arreplegar a les persones acabades d'executar. Cossos tacats de sang i desfigurats que foren depositats sense solta ni volta. Ni noms ni dates ni frases al·legòriques recorden el que es va passar. La història d’Espanya no estarà completa fins que no es recuperen totes les peces del trencaclosques.