Culturas
L'apagada dels macrofestivals reviscola la cultura de proximitat

La cancel·lació d'esdeveniments multitudinaris ha paralitzat l'activitat d'un sector amb una forta presència al País Valencià. La pandèmia ha destacat la necessitat de replantejar els punts de trobada culturals d'una manera laboral, econòmica i ambiental més sostenible.


Apagón Macrofestivales 1
El Feslloc es va celebrar el passat mes de juliol a Benlloch (Castelló) | Foto: Pepe Girona

Amparo Javier és una dels milers de persones que formen part de l'engranatge de macroesdeveniments musicals al País Valencià. Va començar fa sis anys al Rototom com a caixera, però ara treballa com a organitzadora de barres. L'estiu passat compaginava aquesta activitat amb una altra ocupació d'administrativa, on en febrer van rescindir el seu contracte. Poc després van començar a arribar els anuncis, amb comptagotes, de cancel·lacions d'esdeveniments multitudinaris en els quals ella es guanyava l'altra part del jornal. Primer van ser les Falles: “Llavors jo volia pensar que els festivals més cap a l'estiu encara seguirien vigents”, admet. Però el temps va anar emportant-se el seu optimisme, igual com va retirar la previsió d'ingressos d'estiu a aquells que complementen els seus guanys anuals amb aquest tipus d'esdeveniments o que directament viuen d'ells. Siga damunt o davall dels escenaris.

El començament

El primer dels escenaris a apagar-se va ser el del Festival Internacional de Benicàssim (FIB), que el 18 de maig anunciava la seua cancel·lació. Setmanes més tard, el Rototom Sunsplash també abaixava el teló i ajornava la celebració a 2021. “Ens espera un any difícil”, va reconéixer l'organització a principis de juny. Els ajornaments o suspensions s'escampaven tant com ho havia fet el virus, i l'apagada afectava la major part dels grans esdeveniments culturals del País Valencià.

Amb la fi de l'estat d'alarma, el sector rebia una xicoteta dosi d'aire en reprendre's alguns concerts i esdeveniments a xicoteta escala. Però el trasbals de les cancel·lacions deixava un futur ple d'incertesa, especialment per a artistes emergents i d'àmbit local que trobaven en els festivals d'estiu un aparador per a projectar-s'hi. “Ha sigut un colp fort. Tot fa just un any des que ens havíem constituït com a empresa i teníem una projecció boníssima, amb un estiu ple de concerts”, explica Flora Sempere, membre del grup valencià El Diluvi, que va veure les seues actuacions cancel·lades en els mesos de més activitat. Una cosa semblant li passava a Innerlands, un grup de folk creat recentment amb seu a València, que tenia previst fer un salt qualitatiu aquest estiu. “Va ser com de sobte trobar-te amb un mur”, il·lustra Paloma Grueso, vocalista del grup.

La incertesa es manté. Alguns es van resistir a l'onada de cancel·lacions i van decidir només ajornar els esdeveniments. El Pirata Rock, previst per al juliol, es va retardar a la primera setmana de setembre, però la seua celebració encara es troba en la corda fluixa per la situació sanitària: “És cert que els rebrots no afavoreixen que es puga fer en la nova data, però de moment continua fixa; si no s'hi poguera, la idea és portar-la a 2021”, avança Duke Abengozar, director del festival. D'altres van optar per adaptar els seus espectacles: la celebració del Feslloc els darrers 9, 10 i 11 de juliol a Benlloc (Castelló) es va fer reformulant el format, amb un aforament molt reduït i un pressupost més limitat —que va propiciar una reducció en el nombre de grups que actuaven “per a poder pagar-los dignament”— i un canvi substancial en el model de l'organització i les entrades, en què es va prioritzar el seu paper de dinamitzador de la cultura valenciana i dels artistes locals.

No només oci

Quan els organitzadors del Feslloc anunciaven, a l'abril, que el festival no es cancel·laria, la crisi sanitària encara estava en un punt àlgid. “Per part dels actors de la música en valencià, la notícia va ser molt ben rebuda, però hi va haver reaccions de tota mena per part del públic, i alguns ens titlaren d'inconscients”, reconeix Laia Gordi, cofundadora de la cooperativa Neu al Carrer que, entre d'altres, gestiona la comunicació del Feslloc. “Però faig autocrítica i crec que va ser perquè no vaig expressar massa bé la idea”, matisa.

Què els va fer continuar endavant amb el festival en un context d'incertesa sobre l'evolució de la pandèmia o possibles rebrots? “S'anava a cancel·lar, però en una reunió uns pocs dies abans de comunicar-ho, es va reflexionar sobre que la música en valencià té molt pocs espais i un suport escàs. El Feslloc és una d'aquestes vacants i es va considerar que s'havia de celebrar”, explica la comunicadora. En eixe moment no sabien si seria possible que hi haguera públic o si haurien d'optar per la reproducció en directe, però van veure important “demanar als músics que actuaren i fer arribar eixes actuacions a la gent”. Van llançar una campanya per a recaptar bons activistes d'ajuda a la cultura de proximitat —“amb els quals es contractaran més músics en valencià durant l'any”—, van oferir la possibilitat de conservar les entrades per a la pròxima edició, van habilitar l'opció de donar-les i van realitzar un sorteig entre aquelles persones que les havien adquirit per a assistir presencialment a l'esdeveniment, al qual finalment van acudir 160 persones de públic i aproximadament la mateixa xifra de treballadors de la cultura. “Considerem que la resposta va ser molt positiva: el 50% dels que tenien entrada se l'han guardat per a l'any que ve, un 40% han demanat el reemborsament i el 10% l'han donada a la causa”.

El que té de particular el Feslloc, reflexiona l'organitzadora, és el seu caràcter activista i enfocat a l'àmbit local i a la normalització del valencià, cosa que “en un món normal no hauria d'existir”. Per a ella, tots els festivals del País Valencià haurien de programar música en valencià i la cultura i la llengua haurien d'estar normalitzades a tot el territori. “Malauradament, no és així, portem tretze edicions i, tot i que s'ha avançat, continuem reivindicant que cantar en valencià no hauria de contemplar-se com un acte d'activisme”.

Cartells de macrofestivals com el FIB, Rototom o Arenal Sound no compten a penes amb presència d'artistes locals. Al Pirata Rock, Duke Abengozar calcula que entre un 10 i un 15% dels artistes són originaris del País Valencià. Però no necessàriament canten en valencià. “Crec que la normalització es fa quan artistes valencians canten en la seua llengua fora de l'ambient pròpiament valencià”, apunta Francesc Burgos, director artístic de Casa Calba, un projecte cultural situat a Gandia. Ho exemplifica amb el cas de ZOO, que abans de la seua parada esgotava entrades a ciutats espanyoles no catalanoparlants i que ha actuat a diversos països: “Quan els pregunten si és estrany cantar en valencià a Europa, ells contesten, de manera irònica i molt adequada, que és igual d'estrany que cantar en castellà”.

A la manca d'espai se suma, defensa Burgos, el reduït nombre d'actors: “El sistema de música en valencià també està en fallida. Si no ho estiguera, cap dels grups que estaven en el top —com Obrint Pas, La Gossa Sorda o Aspencat— s'haurien retirat”. Burgos considera que les dinàmiques mateixes expliquen aquesta absència a l'escenari: “En un sistema cultural sa, aquests artistes no es retirarien. Per què ho fan? Doncs perquè, més enllà de possibles problemes interns, passen tres o quatre mesos a l'any tocant [en concerts] fins a altes hores de la matinada, i quan eres un poc major, eixa forma de vida ja cansa”, raona. “Si en els darrers cinc anys s'han retirat tots, potser és que eixe no és el model”.

En queden d'altres actius, com Smoking Souls, La Fúmiga o El Diluvi. La vocalista d'aquest últim pensa que sí que s'estava creant “un circuit potent per la llengua”, però que la pandèmia “ho ha deixat en stand by”. “Sobreviurà, perquè la música en valencià ha passat molts moments polítics molt pitjors, però ha sigut un colp tremend i estem en els llimbs”, opina Sempere. Aquest any, la banda pensava homenatjar el 25 aniversari de la mort d'Ovidi Montllor —figura central en la cultura valenciana i molt lligada als orígens d'El Diluvi—, i tenien tancats 17 concerts al juliol i 14 a l'agost: “Ara en tenim com a màxim tres o quatre, i ja en són bastants, perquè durant el confinament no hem pogut fer res”, lamenta, més enllà d'alguns directes en xarxes socials que servien al grup per a mantenir-se actiu, però dels quals no generaven cap ingrés.

Més precarietat

No només els i les artistes han eixit malparats per l'allau de cancel·lacions i el context de precarietat. Al Rototom, l'any passat hi havia més de 90 persones contractades només a les barres. “Allà sí que es controla que una persona no faça més de huit hores seguides”, comenta Amparo Javier, qui reconeix que en altres festivals que ha treballat, els drets laborals brillaven per la seua absència. “Jo he arribat a fer fins a 20 hores en algun festival, amb una hora per a dinar i mitja per a sopar”. El que és normal en aquests esdeveniments, assenyala, és treballar unes dotze hores: “És dur, són moltes hores, fa calor, pateixes baixades de tensió, s'hi cotitza molt malament...”, enumera.

L'últim també és un problema crònic damunt dels escenaris: “La realitat més comuna de qualsevol músic local és que durant la seua vida professional hi haja cotitzat molt pocs dies, i tampoc tindrà dret a la jubilació”, explica Ángela Prieto, advocada col·laboradora del Sindicat de la Música Valenciana (SIMUV). “Ara s'han quedat sense treball i sense cap certesa”, afegeix. No només els i les artistes s'han vist afectades; també els professionals que formen part de l'equip dels grups, com tècnics o encarregats de marxandatge. “Els i les treballadores de la cultura han sigut un col·lectiu terriblement afectat per la pandèmia al qual, a més, no se'l considera essencial”, explica Laia Gordi. “I en una societat democràtica, la cultura crítica i lliure hauria de ser-ho”.

Abandonament institucional

Els dies 10 i 11 d'abril, la població espanyola es despertava amb una apagada cultural convocada per la Unión de Actores per a protestar per la manca de mesures governamentals dirigides al sector. Més tard, el ministre de Cultura, José Manuel Rodríguez Uribes, anunciava una sèrie de polítiques i ajudes que, tanmateix, deixaven de banda moltes de les persones que treballen per i per a la cultura. “Crec que les administracions han d'espavilar-se i generar un circuit cultural en aquesta nova normalitat. S'estan adaptant en tots els sentits i ací en aquest tema sembla que estiga costant el doble”, lamenta Sempere.

A escala autonòmica el suport també ha tardat a arribar. El 17 de juny es publicaren les bases d'una convocatòria d'ajudes de l'Institut Valencià de Cultura de les quals el termini de sol·licituds es va iniciar un mes més tard. “Són les mateixes subvencions de tots els anys, però han flexibilitzat els criteris i han ampliat el finançament”, indica Prieto. “El problema és que exigeix que els sol·licitants siguen una SL, o una entitat, però no una persona física; les ajudes a la producció discogràfica són per a discogràfiques, no per a un músic que vulga editar-se un disc; la de reposició d'instruments, per a associacions. Ajudes directes als músics per part de la Conselleria, ara per ara, no existeixen”, lamenta.

L'anunci de l'Institut Valencià de Cultura corrobora l'anàlisi de Prieto: la convocatòria de 2019 contemplava un pressupost màxim de 650.000 euros, mentre que enguany el finançament ascendeix a 1.463.500 euros i s'hi han inclòs dues noves línies: una per a modalitat per a sales d'exhibició i una altra per a “l'organització i manteniment d'estructures administratives”. Però mentre que Vicent Marzà —conseller d'Educació, Investigació, Cultura i Esports— anunciava amb aquestes mesures la seua satisfacció per “adaptar-nos a la singularitat del sector musical valencià després d'haver compartit les seues necessitats reals”, el testimoniatge de Francesc Burgos s'allunya d'aquest enfocament: “Molta gent no sap si podrà puntuar el mínim per a acollir-se a alguna de les ajudes, i el sector se sent defraudat perquè, després de tantes reunions i meses sectorials, no s'hi ha inclòs pràcticament cap de les seues peticions i l'administració ha posat les seues regles una altra vegada”. Els ha salvat l'ERTO: si no fora per aquesta mesura, diu, “fins i tot les empreses culturals més grans haurien desaparegut”. La que organitza el Pirata Rock també va haver de fer-ne un durant els mesos més forts de l'apagada cultural: “De vendre una mitjana d'unes 40 entrades al dia vam passar a vendre'n dues”, assenyala Abengozar des de la direcció del Pirata Rock. Però no tothom implicat en la celebració de festivals ha pogut optar als expedients, per les mateixes relacions laborals en aquests esdeveniments.

Alternatives

A la insostenibilitat laboral i financera se suma la mediambiental. “A la Casa Calba no ens interessen les grans aglomeracions, ni els festivals grandiloqüents o amb un muntatge desmesurat, perquè condueixen a un impacte negatiu en l'entorn”, expressa Burgos. Laia Gordi fa referència al protocol mediambiental del Feslloc que, tanmateix, aquest any no s'ha pogut complir rigorosament per les mesures higienicosanitàries, de la mateixa manera que van haver de traslladar part del festival a una zona més allunyada del lloc habitual: Benlloc és un municipi amb una població envellida que no havia registrat cap cas de Covid-19 i volien “evitar exposar-los, en vindre gent de fora”, explica Gordi.

Per a Abengozar hi ha un error per part de les institucions perquè no veuen “que el món del festival és una nova forma de turisme” perquè, defensa, sobretot la gent jove “tria les seues vacances també per l'oferta d'oci”. Així, el director del Pirata Rock esmenta “els diners que recauen sobre la ciutat” fruit d'un festival d'aquestes dimensions i lamenta que el govern no els valore: “Les ajudes són quasi inexistents i les informacions per a saber com hem d'actuar han sigut les últimes en eixir”, expressa. La perspectiva de Francesc Burgos és una altra: “Que un macrofestival deixa rendiment econòmic a tot el poble no és del tot cert, perquè la majoria només dona rèdit econòmic als promotors, als grans supermercats i a alguns bars. Normalment, el sector popular de la zona no rep cap benefici”, defensa. “S'està polaritzant el tema de la cultura d'una manera malaltissa i en aquest territori s'està canviant el model de 'sol i platja' pel de 'sol i festival', però en definitiva la perspectiva és la mateixa”, afegeix, mentre considera que es tracta d'un model “totalment desfasat” si el que es busca és assegurar la supervivència del planeta. Burgos, des de la seua formació com a enginyer ambiental i promotor de la cultura de proximitat, advoca per alternatives més menudes, fetes des del barri, tot i que Amparo Javier introdueix el factor de trobada social que suposen els macrofestivals, sobretot entre gent jove.

Més enllà dels efectes en la població i el territori, Prieto afegeix que, encara que aquests macroesdeveniments moguen molts diners, no té clar “que siguen la millor plataforma” perquè els músics exposen el seu treball. Per als i les artistes, argumenta Grueso, seria millor que els festivals estigueren “més repartits” temporalment i geogràfica, amb aforament més tancat, de manera que es garantira un moviment continu per als músics i no es concentrara la major part de l'activitat en un lloc o un període. Burgos, per la seua part, defensa un model que no només siga sostenible ambientalment i laboral, sinó que també estiga treballat “des d'una escala més humana” que permeta “mirar-se als ulls”. En això coincideix La Cris, organitzadora del PaRedes, una trobada gandienca que aquest estiu s'ha hagut de cancel·lar i en la qual, “precisament per haver nascut d'un accident —rememora l'artista— es prioritza la cura de les persones”. Quant a si hi haurà un canvi o si les adaptacions a la “nova normalitat” poden ser la solució, hi ha opinions diferents. El Pirata Rock, per exemple, veu “inviable” reduir l'aforament a 800 persones en un esdeveniment que l'any passat va atraure quasi 15.000.

“Als músics el que ens ha faltat és agrupar-nos i escoltar les necessitats d'uns i d'altres, que en realitat són les mateixes, tant si actuem en llocs grans com xicotets”, planteja Grueso. Sempere coincideix en l'anàlisi quan busca solucions: “Hi ha qüestions que són pressupostàries, però també hem d'adonar-nos que ens hem d'unir. Som un sector precaritzat històricament però no ens movem, i això fa que no ens prenguen tan seriosament”. Des del SIMUV, Prieto opina que la pandèmia ha impulsat un moviment organitzatiu: el sindicat és un dels integrants de la iniciativa 'Tu encens la cultura', promoguda per Intersindical Valenciana i amb el suport de col·lectius del País Valencià que, creada per a defensar la cultura de proximitat i visibilitzar les necessitats del sector, ha derivat en un mapa digital on es recullen espais, entitats i persones que integren la cultura. “Va ser el primer sector que es va veure afectat per la Covid-19, però serà dels últims a recuperar-se'n”, vaticina l'advocada, que lamenta que encara no hi haja una consolidada cultura d'associació. “És el que cal superar per a tirar endavant”, conclou.

En la part menys visible de la cadena dels macroesdeveniments, persones com Amparo Javier també hauran de fer front a un estiu incert. Ella va poder accedir a l'atur, però la seua prestació acaba aquest mes i no oculta la seua preocupació per companys i companyes que n'han eixit més malparades, ni pel seu futur immediat en un context en el qual els rebrots recorden que el virus no ha desaparegut i el sector cultural avisa que ni de bon tros s'està recuperant.

Informar de un error
Es necesario tener cuenta y acceder a ella para poder hacer envíos. Regístrate. Entra en tu cuenta.

Relacionadas

Cine
Cine Sydney Sweeney, el quiebre del imaginario que niega la existencia a las mujeres
En su nueva película, ‘Inmaculada’, Sydney Sweeney interpreta a nueva versión de la Virgen, una monja que se queda embarazada sin haber practicado sexo.
Culturas
El Salto Radio True crime o el placer de ver culpables
Destripamiento. Violación. Muerte. En geometrías variables y servidos en distintos grados de creatividad y detalle. ¿Programación del Festival de Terror de Sitges? No. Un día cualquiera en tu feed de Netflix o de Youtube.
Periodismo
Periodismo Desinforma, que algo queda
En la fecha que se conmemora el Día de la Libertad de Prensa, hay que analizar sus dimensiones, la opacidad en el reparto de la publicidad institucional, la necesidad de la alfabetización mediática y qué medidas concretas pueden llevarse a cabo.
Educación pública
Educación a la madrileña Huelga de profesorado en Madrid o cómo organizar la protesta desde abajo
El profesorado madrileño convoca los próximos 8 y 21 de mayo dos jornadas de huelga para que se reviertan los recortes de la época Aguirre en una protesta que tuvo su génesis al margen de la mesa sectorial.
Rap
Rap Viaje a los orígenes del hip hop en España: “Nadie esperaba ganar dinero con el rap”
El historiador Nicolás Buckley y el periodista Jaime Valero, exredactor jefe de HipHop Life, publican Maestro de ceremonias, un libro sobre la historia de la cultura hip hop en España.
Análisis
Análisis No dejemos de hablar de Siria
La situación humanitaria en Siria se endurece en un contexto de inestabilidad regional, mientras que la ayuda internacional que el país recibe es muy inferior a la necesaria.
Represión
Represión La Policía detiene por segunda vez en 2024 al portavoz del SAT, Óscar Reina
La Policía Nacional ha detenido al Portavoz del Sindicato Andaluz de Trabajadores, Óscar Reina, durante la mañana del jueves en Navarra. El líder del SAT es uno de los sindicalistas que más detenciones acumula dentro del Estado español.
Sindicatos
1 de mayo Cargas policiales mandan a una persona de 70 años al hospital en el 1 de mayo de Castelló
Desde CGT Castelló anuncian que tomarán medidas legales por las provocaciones y agresiones sufridas por los diferentes cuerpos policiales que han actuado en las cargas.
Francia
1 de mayo La policía carga violentamente contra la manifestación de CGT en París y detiene a 45 personas
Las cargas policiales extremadamente violentas, de la unidad BRV-M, dejaron decenas de heridos. Según CGT en la manifestación participaron más de 50.000 personas.

Últimas

Comunidad El Salto
Palestina La campaña de apoyo a Gaza de El Salto recauda más de diez mil euros para la UNRWA
El pasado 26 de febrero, tras más de cuatro meses de ofensiva militar de castigo por parte Israel sobre la Franja de Gaza, desde El Salto decidimos ir más allá del periodismo ante la gravedad de los hechos.
El Salto n.74
Revista 74 Cuando los algoritmos te explotan: no te pierdas el número de primavera de la revista de El Salto
De cómo los algoritmos y la IA gestionan el trabajo de cientos de millones de personas con ritmos y condiciones del siglo XIX, y de mucho más, hablamos en nuestro número de primavera. Ya disponible para socias y en los puntos de venta habituales.
Eventos
Evento Un Salto al periodismo del futuro: súmate a nuestro primer evento para estudiantes y jóvenes profesionales
El viernes 10 de mayo, El Salto organiza una jornada de periodismo joven para profundizar en temas clave, nuevos lenguajes y formatos, desde un enfoque eminentemente práctico.
Formación El Salto
Formación El Salto Fotoperiodismo y movimientos sociales: Una mirada a las luchas desde abajo a través de un objetivo
La Escuela de Periodismo Crítico de El Salto ofrece su primer curso presencial, en el que abordaremos, de la mano de nuestros fotógrafos, cómo plasmar a través de la imagen movilizaciones y resistencias.
Derecho a la vivienda
Elecciones catalanas El futuro de la regulación de los alquileres en Catalunya se juega el 12M
El decreto que regula los alquileres de temporada que lanzó el Govern era la pieza que faltaba para que funcionen los topes de los precios. Pero la norma debe ser revalidada con los votos socialistas y convergentes, que se han opuesto a la medida
Más noticias
Sidecar
Sidecar Las reglas del juego
Aunque es poco probable que el reciente intercambio de fuego entre Israel e Irán desemboque en una guerra total, este ha puesto de manifiesto la vulnerabilidad de Israel en un momento político decisivo.
PNV
CLIENTELISMO El Ayuntamiento de Bilbao coloca como interventor al cuñado de Josu Erkoreka por libre designación
Juan Mari Aburto explicó que Mikel Astorkiza, pareja de una hermana del vicelehendakari, “es el único candidato que cumple con los requisitos del puesto” para el control y fiscalización interna de la gestión económico-financiera.
Opinión
Opinión El debate europeo… contaminado
Hoy más que nunca necesitamos abrir un debate europeo que supere los lugares comunes y el regate corto porque es mucho lo que nos jugamos.
Reducción de jornada
Laboral Los convenios colectivos del País Vasco tienen la jornada anual más baja y los de Canarias, la más alta
La jornada anual varía muy lentamente desde que el Ministerio de Trabajo tiene una serie histórica, apenas 22 horas desde 2001. El País Vasco aventaja en 49 horas a esa media estatal en los convenios colectivos firmados.

Recomendadas

Arte contemporáneo
Artivismo Lara Ge: “A través de la práctica creativa nutrimos el espacio comunitario”
Ideadestronyingmuros desarrolla temas sobre feminismo, alternativas de vida al capitalismo y también sobre movimientos migratorios, con una fuerte posición transfronteriza.
En el margen
Francisco Godoy Vega “El ojo del blanco es como el ojo de Dios: es abstracto, es superior y puede verlo todo”
Doctor en Historia del Arte, Francisco Godoy Vega forma parte del colectivo de arte colaborativo Ayllu. Este activista antirracista aborda las consecuencias del supremacismo blanco. En 2023 publicó el libro ‘Usos y costumbres de los blancos’.
Laboral
Laboral Xavier Minguez: “Ni la rabia contra la empresa ni el orgullo de éxito de una huelga son solo tuyos”
Xavier Minguez es profesor de psicología social y análisis de resolución de conflictos en la UPV/EHU y ha realizado para el sindicato ELA la investigación ‘Un acercamiento psicosocial a la huelga’.