Teatro
Carla Chillida: “Reclamem l'etiqueta de 'teatre polític' perquè ho entenem com un qüestionament de les relacions de poder”

El 16 de juliol de l’any 2011, Atiro Hecho, constituïda com a grup teatral, va pujar a l’escenari de la ja d'apareguda Sala Zircó, amb l’obra No te salves, un homenatge al poeta uruguaià Mario Bendetti mort dos anys abans. Una dècada més tard, la companyia compta amb un ampli repertori d’obres i espectacles amb un marcat contingut polític, com ara Ladran luego cabalgamos —revisada i reinterpretada recentment per les Joventuts d’Atiro Hecho—, Donde las papas queman —un homenatge al cantautor xilé Víctor Jara— El Mercado es más libre que tu, Les Solidàries, Ingovernables i microobres com Esta obra gentrifica.

Que éreu, que sou. Vau nàixer amb la motivació de fer el teatre polític que feu avui?
Atiro Hecho va nàixer quan, un grup d’amigues, en acabar l’Escola Superior d’Art Dramàtic (ESAD), es va adonar que per a fer un espectacle cal donar-se d’alta d'autònom, demanar ajudes i entrar en el circuit de les arts escèniques. La nostra motivació era la de treballar d’allò que havíem estudiat. Així i tot, jo ja era una persona polititzada, així que no era sorprenent que la meua companyia començara a tractar els temes que em motivaven. Ara, per descomptat, tenim una raó de ser que va molt més enllà de fer simplement teatre, estem directament vinculades als moviments socials, i la nostra motivació és ser altaveu d’aquests.

Doncs no vàreu nàixer com a “Teatre Polític”.
Començarem la companyia dient que féiem “Teatre Físic”, ja que jo vinc del món de la dança. De fet, encara avui plantege les obres sempre des d'allò físic. El “Teatre Polític” per a nosaltres va nàixer a Buenos Aires el setembre de 2014 durant un festival de teatre polític, “La posible actualidad de Brech”; al que vam portar el segon muntatge de la companyia: Ladran luego cabalgamos.

“Tenim una raó de ser que va molt més enllà de fer simplement teatre, estem directament vinculades als moviments socials, i la nostra motivació és ser altaveu d’aquests”

Cal dir que Llatinoamèrica, on el teatre està molt polititzat, va ser una de les primeres portes que se'ns va obrir. Allí ens vam poder relacionar amb altres companyies de teatre polític en obres molt potents políticament. Jo, per la meua part, em sentia xicoteta en tot el que refereix al teatre polític, ja que no tenia referents en aquest sentit, sols sabia de teatre encara que fora una persona molt polititzada. No havia establert eixa relació, no havia estudiat teatre polític en l’ESAD.

Arran d’aquesta experiència vam fer moltes amigues d’altres companyies llatinoamericanes, en especial de Xile, on vam viatjar posteriorment, i ens vam poder nodrir mútuament. Aquesta xarxa d’afinitats ha anat creixent durant anys, tant és així que des de l’any 2016 organitzem al Centre Social Okupat Anarquista (CSOA) L’Horta, Sud a L’Horta, un festival de teatre polític amb l’objectiu de fer un context amb companyies amigues vingudes de Llatinoamèrica. A més d’obres i espectacles, organitzem cicles, xarrades i exposicions; generant així un context de solidaritat que no seria possible en cap teatre.

Aquest any, per motius provocats pel covid-19, no es podrà celebrar el festival. En canvi, aprofitant els 10 anys de la companyia, organitzarem un altre festival acompanyat de jornades de diversa índole. A més, pensem que és una bona manera d’agrair a l’espai, al CSOA L’Horta, tot el que ens donen. Sense dubtes és el meu teatre favorit de tot el nostre territori.

Per tant, podem dir que vau encetar el “Teatre Polític” amb l’obra Ladran luego cabalgamos?
Certament, fins a aquest moment no sabíem que estàvem fent teatre polític, van ser persones externes les que ens van dir: esteu fent teatre polític. La veritat és que dins de la professió no s’entén aquesta etiqueta. A voltes ens han dit que si nosaltres ens posem “Teatre Polític”, estem qüestionant que la resta de companyies no fa teatre polític. Alhora, si parles en la resta de companyies, totes pensen que estan fent teatre polític. Finalment cap es decideix a posar-se aquesta etiqueta. Nosaltres sí, la reclamem i ens l'apropiem, perquè entenem allò polític com un qüestionament constant de les relacions de poder. Açò és el que fem en Atiro Hecho. No estem imposant una manera concreta de pensar, la idea de la companyia és qüestionar la realitat i posar en jaque al poder.

Concretament, Ladran luego cabalgamos —ara A Galopar— té un contingut polític clar, que es basa principalment en els referents que he mamat de ma mare i de mon pare. Però la nostra manera fer teatre polític, és a dir, treballar conjuntament amb les plataformes polítiques i alhora vinculades a les lluites socials, va començar amb El Mercado és más libre que tu. L’espectacle no el vam plantejar nosaltres, va sorgir gràcies a una militant d’Attac —un moviment internacional per a fer front a les polítiques econòmiques del neoliberalisme globalitzat— que es va posar en contacte amb nosaltres per proposar-nos fer una obra al voltant dels Tractats de lliure Comerç, i més concretament al voltant del TTIP, el tractat de lliure comerç que es volia firmar entre Estats Units i Europa.

En eixe moment era un problema polític urgent i, per tant, calia tractar-lo d’una manera o d’una altra. Així, La Plataforma contra el TTIP del País Valencià ens va aportar tot l'argumentari. En aquest punt em vaig adonar que la companyia havia de treballar d’aquesta manera, no tractant únicament temes que com a artistes ens interessen, tractant els temes que els moviments socials necessiten que es tracten. Vam fer un clic, aquest va ser el punt de partida. A Ingovernables ho hem tornat a fer, en aquest cas tractant problemàtiques més locals, com la destrucció del territori i el problema de l’habitatge.

També hem d’assumir totes les contradiccions que implica sobreviure en aquest sistema capitalista; necessites obrir unes portes molt concretes per a fer teatre professional

Per a fer Teatre Polític, hem de fer teatre des del fet polític?
A mi em pareix essencial, si no em sentiria una farsant. Aquest fet es veu reflectit diverses obres. Pose l’exemple d’Ingovernables, on el tema més desenvolupat és el del Forn de Barraca, precisament perquè vam dedicar molt de temps dels assajos de l’obra per a anar a defensar-lo. D’aquesta manera passa a formar part de la vivència col·lectiva de la companyia dins del procés creatiu i, per tant, està molt present a l’obra.

La vinculació política de cada una de les integrants és una qüestió més personal. Però cal assenyalar que, el projecte d’Atiro Hecho, també ha d’assumir totes les contradiccions que implica sobreviure en aquest sistema capitalista. Necessites obrir unes portes molt concretes per a fer teatre professional. Perquè, encara que estem fent teatre polític als centres socials de manera gratuïta i militant per a tot el món, també som professionals del teatre que han invertit un temps i uns diners per a tindre les ferramentes i el rigor artístic necessari per a fer d’aquest una ferramenta política important.

Tenim dos circuits: el professional —el de les arts escèniques— on assumim moltes contradiccions necessàries per a actuar en teatres municipals, pagant els sous corresponents perquè totes puguem subsistir d'alguna manera del teatre; i el militant, que és el que treballem colze a colze amb la gent que de manera altruista milita en organitzacions polítiques. En referència a l’últim circuit, nosaltres intentem sumar i aportar a la lluita amb projectes teatrals. Sense un dels circuits no podríem fer obres amb el rigor i el temps necessari, així que d’alguna manera un circuit està fent possible l’altre.

Per sort o per desgràcia, el teatre dins del mercat és tan insignificant que estem un poquet lliures d’aquestes dinàmiques, no està l'ull capitalista posat en nosaltres

Per què teatre?
Principalment perquè és la meua ferramenta de treball. A més, el teatre és una de les poques arts que necessita d'allò que és col·lectiu i comunitari per a fer-se realitat, estableix una relació col·lectiva al voltant del fet artístic. El teatre es representa per a una assemblea, el públic és una assemblea, i les que estem a l’escenari estem generant in situ un exercici de reflexió col·lectiva. En aquest sentit, el fet que el teatre, en relació amb altres arts, siga minoritari, fa que siga molt més transformador. Un altre dels seus potencials és el fet que en ell conflueixen moltes arts i moltes veus que aporten per a una mateixa causa.

No creus que podem acabar convertint l’art polític en una veta de mercat?
El perill existeix. Però, per sort o per desgràcia, el teatre dins del mercat és tan insignificant que estem un poquet lliures d’aquestes dinàmiques. No està l'ull capitalista posat en nosaltres perquè no creem cap producte que puga desgravar a ningú. Està clar que tot ho pot instrumentalitzar el poder i hem d'anar amb molta cura: per a qui estem actuant, qui compra les nostres obres. Encara que assumir certes contradiccions per a intentar clavar-la des de dins,  a mi no em sembla gens mal. Si et crida un teatre comercial – que acostuma a produir obres còmodes per al poder - amb una gran capacitat en tots els sentits, cal aprofitar l'oportunitat per a omplir aquest teatre i amollar el teu discurs.

En definitiva, intentar rebentar (metafòricament) el màxim nombre de caps possibles, amb una visió i un discurs diferents del que estan acostumats. El lloc on actuar, si multiplica el nombre de gent que puga veure eixos discursos, millor. Sempre que no hages d'adaptar el teu discurs segons el lloc on estigues actuant. Per a mi és una màxima. Si m’he de cagar en l'ajuntament que m’està contractant, ho vaig a fer igual. El nostre discurs no es ven.