Bestiario
Joan Ribó, l'home del comandament invisible

Alguns li recriminen a Joan Ribó no haver estat tan protagonista com les seues homòlogues de Madrid, Manuela Carmena, i de Barcelona, Ada Colau. Aquesta interpretació amaga un doble parany: la ciutat de València, tot i ser la tercera en població de l’estat espanyol, no copa els titulars de la premsa estatal; i una assumpció: ha de ser l’alcalde el protagonista de la ciutat?

Rita Barberá sí que ho era, fins a tal punt que va arribar a convertir-se en una caricatura d’ella mateixa (no oblidem el seu hit sobre ‘el caloret’ que va ocupar minuts a tots els telediaris i programes humorístics). Enfront de la seua omnipresència, Ribó va agafar la vara de comandament per uns segons, com si li cremara les mans, un 13 de juny de 2015. No volia ni “vara” ni “comandament” en un hemicicle al qual no va anar Barberá, que sense el lideratge, va renunciar a fer oposició.

Encara que Ribó va llançar la potent campanya del ‘RitaLeaks’ en 2015, la seua victòria fou inesperada. Inclús en el si de la coalició valencianista, molts veien factible que Mónica Oltra acabés en la presidència de la Generalitat i que Compromís fora una important segona pota en l’Ajuntament de València. Les urnes de les passades autonòmiques van confirmar que el ‘cap i casal’ és un bastió taronja. I si la ‘culpa’ de l’èxit, malgrat tot, és de Joan?

"Alguns intentaren aigualir-li la legislatura aprofitant la catalanitat de la partida de naixement

Joan Ribó és un home tranquil, amb el seu caràcter, però tranquil. Se li nota la seguretat d’una llarga trajectòria política i la pròpia de l’edat, de l’experiència. Es continua movent en bicicleta -amb escortes, que li segueixen també a dues rodes- i se li pot veure un diumenge al matí passejant despreocupadament pel seu barri, Patraix. Et saluda inclinant lleugerament el cap, amb eixa mirada i somriure senzill (tot i que guanya 80.000 euros bruts l’any), de bona gent, d’home de camp. No s’ha dedicat a l’aixada, però els seus pares sí, com li agrada recordar. Li agrada la muntanya, on fa escapades en bici i travessies a peu de diverses jornades.

Nascut a Manresa, va viure al poblet rural d’Adrall, a Lleida, fins que va marxar a estudiar a l’institut a Barcelona. La universitat ja la va fer a València (Enginyeria Agrònoma), on es va quedar, formar una família i fer tota la seua carrera política (Sindicat Democràtic, secretari general d’EUPV, diputat en Corts, regidor i alcalde). Alguns intentaren aigualir-li la legislatura aprofitant la catalanitat de la partida de naixement, assumpte que sempre ha esquivat de manera elegant i ha evidenciat que els valencians ja tenen superats els conflictes dels anys 70.

"A vegades l’equidistància i mantenir-se en un segon pla també passa factura

Una altra alarma va saltar en els sectors més conservadors: perillaven les tradicions i tot allò religiós (catòlic, clar). Potser a eixes persones les sorprenga saber que Ribó va iniciar el seu camí polític al costat de Cristians pel Socialisme i del moviment dels capellans obrers, encara que es va allunyar de l’Església amb les crítiques de Joan Pau II a la teologia de l’alliberament. En tot cas, poden respirar: no ha cremat temples, ni ha eliminat la Cavalcada de Reis, ni els diferents actes a Verge dels Desamparats, ni les festes del Corpus, ni la Setmana Santa Marinera. Això sí: no ha presidit oficialment, com alcalde, cap acte de signe religiós, i ha creat un espai amb simbologia neutra en el cementiri general per a altres confessions i ateus.

A l’hemicicle municipal ha mantingut el seu tarannà d’home tranquil, sense frases eloqüents ni airades respostes a les crítiques. Una immutabilitat que, per cert, a vegades ha exasperat a membres de l’oposició com Fernando Giner (Ciudadanos), que no trobava resposta a les seues provocacions verbals. Ribó ha jugat la legislatura en un segon pla, com déiem, evitant polèmiques i titulars cridaners en un moment on la política es concentra en tuits i viu més als platós de televisió que als hemicicles. En eixe sentit, ha nedat a contracorrent i li ha permés salvar-se de conflictes sonats al seu govern com els protagonitzats per la regidoria de la Policia Local, liderada per PSPV, i la de Mobilitat Sostenible, de Giuseppe Grezzi. Com un pare que deixa fer als xiquets, mai ha desacreditat a l’italià davant dels esforços de l’oposició i certa premsa local per vestir-lo de dimoni, ni ha atacat l’actitud del PSPV.

A vegades, però, l’equidistància i mantenir-se en un segon pla també passa factura. Un dels moviments socials més potents que existeix hui a València s’articula al voltant de la campanya ‘València no està en venda’, pel dret a l’habitatge i contra la gentrificació. És cert que el lloguer a la ciutat s’ha multiplicat com ha ocorregut en altres capitals de l’estat, però això no ha tingut una resposta ferma del govern d’esquerres: tan sols unes limitacions i controls als apartaments turístics que no són suficients, alhora que es perpetuen els desnonaments. Mentrestant, barris com Russafa, Ciutat Vella o el Cabanyal són inaccessibles per a les veïnes i els negocis de tota la vida i sobre ells es projecten plans urbanístics que preveuen més llicències per a hotels i apartaments turístics. Benimaclet, ara barri de moda, tampoc es queda enrere. València avança cap a la ciutat aparador sense que Ribó li haja pegat el toc d’atenció al PSPV, partit al qual va delegar la regidoria d’Urbanisme. 

"Curiosament, l’àmbit on Ribó pareixia que jugaria en casa per orígens, per estudis i per afinitat, la defensa de l’Horta, s’ha convertit en la pedra de la seua sabata com a alcalde

Parlem de l’Horta. Ribó va estar en la Universitat d’Estiu de l’Horta aquell juliol de 2002 en un context de càrregues policials, detencions, excavadores i demolicions en La Punta. Si li preguntes, recorda que quasi li assota la policia per la defensa de l’horta enfront dels interessos del Port de València, que va aconseguir urbanitzar una Zona d’Activitat Logística (ZAL) encara hui en desús. Malgrat tenir una sentència que dicta la seua nul·litat, hui Ribó defensa que no es pot tornar enrere i que afegir uns arbres al carril-bici és suficient. Per aquest motiu, persones decebudes del cercle de Compromís s’han rebel·lat i ha rebut moltes crítiques del col·lectiu Per l’Horta, a priori de la seua corda.

La passivitat de Ribó en Plans d’Actuació Integrada, com el PAI del Grao o el PAI de Benimaclet, que preveu l’edificació sobre una part d’horta productiva, tampoc ha agradat als ecologistes. Aquestes iniciatives han comptat amb el silenci còmplice dels valencianistes. Igualment, s’ha acusat l’alcalde d’haver manifestat una oposició massa feble respecte a l’ampliació de l’accés nord (V-21), ordenada pel Ministeri de Foment en Madrid.

Curiosament, l’àmbit on Ribó pareixia que jugaria en casa per orígens, per estudis i per afinitat, la defensa de l’Horta, s’ha convertit en la pedra de la seua sabata com a alcalde. El pragmatisme li ha funcionat i li ha servit per a demostrar que els valencianistes no mengen xiquets. Potser en el futur podrem valorar que la seua actitud era adequada en un procés de transició, de l’absolutisme del PP durant 24 anys a la pluralitat política. Hem d’admetre que hui la ciutat de València respira un aire diferent del de l’època del pensament únic; encara contaminat, però ideològicament més obert i modern. Tanmateix, si Ribó torna a liderar un govern d’esquerres, quatre anys més, li seguirà funcionant el comandament invisible?