Periodismo
Ines Tanovic: “És molt complicat que el periodisme no convencional arribe a les classes populars”

Les paraules d’Ines Tanovic evoquen a la perfecció els obstacles i les frustracions de les generacions joves, i també un esperit lluitador que tant de bò es contagiara a la majoria del jovent. És de Sarajevo, Bòsnia i Hercegovina, però al mes de març va vindre fins a València amb motiu del Trans-making, un esdeveniment que pretenia que les investigadores convidades d’arreu del món compartiren experiències d’innovació en l’art, la cultura, l’economia, i l’àmbit social.

A hores d’ara desenvolupa la seua recerca sobre la transformació dels sistemes de propietat comú en l’associació cultural feminista i antifeixista CRVENA. A més, també és periodista a una web amb línia editorial d’esquerres. Hi participa perquè no la censuren i pot parlar des de la seua perspectiva. Ha treballat en grans mitjans com el Jutarni List de Croàcia, però a hores d’ara Ines prefereix la precarietat que li permet conservar els seus principis que l’explotació al servei dels poderosos.
 
En què consisteix la teua investigació sobre la transformació dels sistemes de propietat social?
La meua recerca és sobre l’espai públic, i el que entenem per espai públic avui dia. En la nostra organització considerem l’espai públic una clau comú del món actual, és un dels últims espais lliures per a l’expressió artística i cultural, i també un dels llocs on la gent pot ajuntar-se. Estem veient que en Europa i també en la resta del món este espai està reduint-se cada volta més, estem perdent l’espai públic, estem perdent allò comú, el sentit de la solidaritat, de la cooperació, i de la justícia social. Quan parlem d’espai públic és molt important observar-lo en diferents àrees, i la meua recerca està situada en Casablanca (Marroc) i en Sarajevo, que tenen contextos diferents, però segueixen patrons semblants. En València, en barris com El Cabanyal o Benimaclet també es pot veure aquest procés.

“Considerem l’espai públic com una clau comú del món actual, espais lliures per a l’expressió i on la gent pot ajuntar-se”

Com penses que és més fàcil influir en l’opinió pública, a través del periodisme o través de l’art?
Desafortunadament influeix més el periodisme dels mass media perquè estem sotmeses a ells tots els dies i el poder que tenen és molt fort. S’enfrontem a la distracció del mateix periodisme perquè rebem molts estímuls dels mitjans de comunicació, notícies falses, i tots els temes que formen part del periodisme avui dia.

És difícil saber que és veritat i que no, quina és la notícia real i quina no. I eixe és el problema. La manca de llibertat en els mitjans és un assumpte molt important avui dia en molts països, perquè encara que t’enfrontes als mitjans convencionals no tens la possibilitat de dirigir-te a la gran audiència que normalment s’informa a través d’eixos mitjans.

“Hi ha manca de llibertat en molts països, perquè encara que t’enfrontes als mitjans convencionals, els mitjans menuts no tenim la possibilitat de dirigir-nos a la gran audiencia”.

És molt difícil tindre impacte des d’un mitjà menut com el nostre, la pàgina per a la que escric en el meu país ofereix un dels millors punts de vista periodístics que pots trobar, però no té l’abast que tenen els mitjans controlats pels poderosos. Aleshores, si no arriba a tanta gent, és difícil que tinga molta capacitat transformadora. És una batalla molt complicada i encara estem veient noves formes d’arribar a totes aquelles persones a les que ens volem dirigir.

Creus que el periodisme no convencional pot arribar a les classes populars?
Crec que això és el més complicat. Quan escoltes parlar a Marine Le Pen o qualsevol líder polític de l’extrema dreta, si li lleves al discurs la xenofòbia i el racisme, i parlen d’assumptes socials o econòmics, és com si escoltarem parlar a qualsevol polític d’esquerres. L’esquerra està perdent la batalla, perquè sembla que la dreta està tractant millor estos assumptes. I el mateix ocorre en el periodisme.

Per exemple, és molt difícil trobar mitjans d’esquerres que siguen capaços d’arribar a la gent que està en l’escaló més baix de la societat, supose que és una qüestió de treball de base i de com tractem els assumptes socials. Quan treballe en algun tema com a periodista i dic que treballe per a esta pàgina web el noranta per cent de la gent no la coneix, i el vuitanta per cent ens diu que necessiten que les seues històries siguen contades als grans mitjans, a la televisió, i així és com perden els mitjans d’esquerres.

“Crec que no és una qüestió de com els mitjans d’esquerres tracten la informació, sinó de com tracta l’esquerra en general els assumptes socials”.

D’altra banda, depén si tens un govern d’esquerres o de dretes, perquè tracten diferent als mitjans, especialment als mitjans independents, que tenen molt complicat sobreviure en el lliure mercat, per això les que treballem en aquest tipus de mitjans som treballadores precàries. Treballem per un sou molt baix o voluntàriament per a poder cobrir certs temes des del nostre punt de vista. En definitiva, crec que no és una qüestió de com els mitjans d’esquerres tracten la informació, sinó de com tracta l’esquerra en general els assumptes socials. Quan la política d’esquerres comence a tractar-los correctament, els mitjans d’esquerres tindran més poder per dir-li a la gent el que necessita saber.

Actualment les periodistes tenen obstacles per transmetre la informació, entre d’altres la immediatesa, que provoca rutines de treball accelerades i la superficialitat de la informació.
Des de la meua experiència puc dir que he treballat per a un periòdic conegut durant vuit o deu hores a tota velocitat, publicant continuament. Jo, com a dona sense família ni fills, feia més hores que la resta dels meus companys, i tenia eixe paper perquè suposadament no tenia obligacions que atendre. Tenia trenta dies de vacances i no me les donaren, em vaig queixar, i em digueren que ja tindria vacances en setembre o en octubre. Em consideraven una persona amb tot el temps del món lliure per a treballar. En el mateix mitjà ens llevaren el quaranta per cent del nostre sou el mes que férem vaga.

Si acceptes ser part de l’engranatge tindràs et tractaran així en el treball, i si elegeixes l’altre bàndol també seràs precària, però tindràs condicions més humanes. En la nostra pàgina web publiquem un article diari, preferim la qualitat a la quantitat. Volem ser un mitjà en el que es puga confiar. M’estime este treball perquè no sent pressió per escriure, tinc temps per mirar el contingut des de diferents perspectives i fer-lo en profunditat, sinó estaríem escrivint articles que no tenen res a veure amb la realitat. Ens paguen per article, de vegades escrivim més i altres menys.

Cada vegada sembla més habitual la insensibilització davant les violències i l’alienació -en les que juguen un paper important els mitjans convencionals- quin paper té el periodisme en este conflicte?
Crec que vivim en un món d’espectacles, però cada espectacle dura només un dia, és la notícia principal i al dia següent ens fixem en un altre completament diferent. Per descomptat pense que la violència no només l’inculquen els mitjans, sinó tota la societat en general.

Vinguent d’un país que ha passat una guerra, sempre em preguntava com ens veuria la gent des de fora. Vint anys més tard, veig Síria com a periodista i puc imaginar-ho. Ens veien de la mateixa manera que jo estic mirant a Síria ara, intentant entendre quina és la veritat. I no ho sé. Uns mitjans diuen unes coses, altres en diuen altres... I sabem que hi ha caos en Siria, però no sabem què està passant realment. Veiem imatges violentes en la televisió, i quantes més en veiem, més es converteixen en una cosa supèrflua, com la foto d’Aylan, el xiquet mort en la platja. Va ser el gran boom per un dia, però i la resta de xiquets que es troben en la mateixa situació que ell? Pensem en ells? No.

Per això crec que és molt important no respondre a estos impulsos dels mitjans com la CNN o les grans agències de notícies en general, perquè tracten els problemes superficialment. Nosaltres com a periodistes volem aprofundir en els temes que tractem. Estan els que realment volen publicar les històries de la gent, i els que només volen trobar la notícia espectacular que obrirà l’informatiu.

Malgrat estar informades, si no actuem res canvia. Com penses que es pot transformar la consciència política en acció social?
Crec que en general hem perdut el sentit de la solidaritat, és una cosa de la que pateix la societat arreu del món, una malaltia estesa. És molt important que entenguem que necessitem arribar a tots els grups de la societat per a que els nostres problemes estiguen presents en l’agenda d’algú. Si no pensem en les que viuen al carrer, les sense treball, les que han perdut sa casa per culpa dels bancs, les treballadores precàries, les jubilades, i tots els grups desfavorits de la societat...si elles no són capaços d’ajuntar-se i entendre els problemes de cadascuna, nosaltres mai podrem tractar estos problemes a gran escala.

Desafortunadament crec que és per la falta de solidaritat i, en molts casos, és també per l’absència de treball de base, perquè els polítics sempre utilitzen paraules com justícia social, equitat, solidaritat, etc, però ningú tracta els assumptes socials de la forma correcta. Per exemple, quan treballí com a activista en un grup divers en Bòsnia i volíem tractar la qüestió de gènere, tinguérem problemes amb altres grups socials, que deien “val, però què fem nosaltres amb això, si és cosa de dones?”. I després has d’anar més enllà en la discusió i tindre molta paciència, i treballar molt amb la gent, perquè en este neocapitalisme tot el món és abandonat a la seua sort. Estem perdent el sentit de la comunitat perquè ens imposen constantment el de la individualitat. I clar, podem lluitar per la nostra individualitat com a persones, però sense un pensar col·lectiu no quedarà res.

"L’única manera que tenim de poder tractar els assumptes socials que ens interessen és estenent el sentit de la solidaritat i la col·lectivitat".

Pense que l’única manera que tenim de poder tractar els assumptes socials que ens interessen és estenent el sentit de la solidaritat i la col·lectivitat. Jo no crec que fóra feliç o bona treballadora si no em solidaritze amb la resta de companyes, amb la gent precària. La meua generació mai cobrarà una pensió en la nostra societat amb un background socialista. Ma mare té una pensió perquè era professora, i cada volta que cobre el meu sou em pregunta com viuré quan siga major.

Ella conserva la imatge de que cobrar una pensió és completament normal, però trenta anys més tard ja no ho és,i sabem que quan ens fem majors estarem en l’escaló més baix de la societat. Fins i tot com a periodista he treballat durant anys sense contracte, jo estava allí però en la seguretat social mai he existit. No veig que açò vaja a canviar en els pròxims anys, estic preguntant-me com acabarà tot i l’única cosa que veig que es pot fer és que els grups socials precaris treballen junts i es donen suport mutu.

També et dediques als documentals?
He participat en alguns documentals, però no sóc directora. Ara estic treballant en un per primera vegada com a periodista, és sobre els resorts que existien en Iugoslàvia per als antics treballadors. Cada companyia o sindicat tenia un resort vacacional a vora mar, i era gratuït per als treballadors i els membres dels sindicats de determinades companyies després del treball. Hi ha uns dos-cents que estan completament destruïts però encara existeixen per tota la costa adriàtica.

Estic localitzant-los i tractant de contar la història del que significava ser un treballador abans, des de la meua perspectiva no puc imaginar que la meua empresa o qualsevol em pague seixanta dies de vacances gratis a vora platja. És una cosa utòpica, però els nostres pares ho han viscut. Estic intentant,des de la perspectiva de la meua generació, tornar a posar valor en estes històries, en com treballaven i quina era la seua funció, i com és possible crear este tipus d’estructures, perquè és inimaginable des d’on estem ara.

"En el projecte 'Sindicalisation' investiguem el que eren abans els sindicats, el que són ara i quines possibilitats tenim de crear nous sindicats amb diferentes bases".

La nostra organització està acabant ja esta història, és un gran projecte anomenat ‘Sindicalisation’, i és sobre com sindicar la ciutat avui dia. Estem investigant diferents aspectes sobre el que eren abans els sindicats i el que són ara, i quines possibilitats tenim de crear nous sindicats amb diferents bases. És una recerca molt profunda que hem estat fent durant tres anys, i en tres mesos estarà acabat. Farem una exhibició amb les nostres companyes de Belgrad i es publicarà en youtube amb llicència lliure.

Tens més projectes a desenvolupar en un futur próxim?
El pròxim mes traduïrem també el nostre llibre publicat recentment sobre el front antifeixista de dones de la Segona Guerra Mundial. Era una organtizació de l’antiga Iugoslàvia. En Bòsnia i Hercegovina, un dels països amb major desalfabetització de les dones, este front antifeixista ensenyà a més d’un milió de dones a llegir i escriure. Este era només un dels punts que tractaven. Després de la seua faena se n’anaven als pobles propers a treballar amb les dones, ho feren durant anys. Estem recopilant tota la informació possible en Iugoslàvia sobre este col·lectiu i el seu treball, i veient-lo des de la nostra posició actual. 

"El moment dels partits antifeixistes va ser un del moments més gloriosos de la nostra història i és important que estiguen presents de nou en les consciències de la gent"

Publicàrem el llibre l’any passat en Bòsnia, Croàcia i Sèrbia, però en un mes tindrem la versió online en anglés. Crec que és important recuperar estes històries sobre la Segona Guerra Mundial i els col·laboradors feixistes, tenint en compte l’actual auge de l’extrema dreta i dels partits populistes. El moment dels partits antifeixistes va ser un del moments més gloriosos de la nostra història i és important que estiguen presents de nou en les consciències de la gent. I com a feministes volem remarcar el paper tan necessari que les dones tingueren en este conflicte.