País Valenciano
Moments poca-soltes de la humanitat

Prendre el te a les cinc de la vesprada, en una tasseta de porcellana Spode i el dit menut alçat cap al sostre, sembla que fou una de les exportacions més estimades per la metròpoli arreu de les seues colònies. Tant és així que fins i tot quan aquestes van prendre el camí de la independència, en tota reunió de conxorxats, es plantejava la qüestió: què han fet per nosaltres els anglesos? I la resposta unànime era: “El te, el te”. 

Així que més val no tocar-li les fulles als colons, perquè si ho fas, de retruc et trobaràs amb un centenar llarg de celtes blanquinosos abillats amb parracs mohawk que, tot s’ha de dir, els devien quedar com les joies de la corona en el coll de King Kong, fent xivarri pels carrerons que desembocaven en el moll de Griffin, al port de Boston, Massachusetts, carregats d’alguna cosa més forta que la infusió de les fulles emmagatzemades en les bodegues del Dartmouth, el Beaver i el Eleanour, vaixells de la Companyia de les Índies Orientals que, arran de la Tea Act que els concedia vendre el seu te a les Tretze Colònies d'Amèrica del Nord sense pagar impostos, havia esdevingut el primer enemic número ú de les terres d’ultramar. El resultat: la Guerra de la Independència nord americana i la consegüent Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica el 4 de juliol de 1776. Jimmy Hendrix no estava encara allí per a desbarrar el seu Star Spangled Banner.

Poc més tard, a penes 13 anys, a França, la ja poc estimada Maria Antonieta amollava la poca-soltada apòcrifa Qu’ils mangent de la brioche, puix que mengen pastissets, davant la turba amuntegada a les portes de Versalles, afamada per l’escassetat de farina i blat per fer pa. Que sí, que segur que l’austríaca Maria Antonia Josepha Johanna von Habsburg-Lothringen  no va dir això exactament, que fonts fiables com Rousseau i Zweig van fer de maldita faula sincrònica i diacrònica, desmentint la maledicència. Però què importa això, si el resultat, tanmateix, va ser una empipada monumental que va deixar com a resultat el cap de la reina en una cistella, a poc més d’un metre del seu cos encara calent, la caiguda de l’Ancien Régime i la dictadura republicana del futur emperador Napoleó Bonaparte?

Fem un bot d’a penes un gra de sorra en el temps geològic, 116 anys per a l’espècie humana. Un hipnotitzador siberià de cabells greixosos i esclarissada barba kilomètrica entra al servei del tsar de totes les Rússies, Nicolau II. L’hereu, Aleix, pateix hemofília, però les arts obscures d’aquell monjo segons sembla extraordinàriament ben dotat, guareix el jovenet i la família Romanov al complet, i per extensió gran part de l’altra societat femenina russa cau sota l’encanteri de Grigori Iefímovitx Rasputin. Mentre la pagesia, vora el 85% de la població russa, mor de fam, el tsar i la seua colla juguen, i juguen malament, a la guerra, mentre es peguen la gran festa i deixen campar a ple a la bèstia, picant de flor en flor i menjant-li l’orella a la tsarina Alexandra.

L’enveja, o potser un gran sentit d’estat, espenta el príncep Fèliks Iussúpov i el cosí del tsar, el gran duc Demetri de Rússia, a enverinar, disparar, embolicar en cordes i llançar al riu Neva el cos de l’intrús. Però la bestiola sobreviu a l’atac dels homes i només la natura, en forma d’hipotèrmia, acaba amb ell. Tard, massa tard, la fama dels seus ulls malaltissos s’ha escampat i el poble famolenc, cada vegada més polititzat per la faena liderada per personatges no menys carismàtics que el monjo, com Lenin i Trotski, no està per històries de bruixes i dimonis. El resultat: la Revolució de 1905, la Revolució de Febrer, la Revolució d’Octubre, l’assalt al Palau d’Hivern, l’extermini de la família Romanov i l’adveniment de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

El següent salt és encara més minso, un parell de decennis, entre els fets de la Revolució Russa i l’Espanya que s’acomiada, una vegada més, del rei Alfons XVIII i la seua conxorxa amb el dictador Primo de Rivera. La terra per a qui la treballa, és la remor de fons d’una societat que s’industrialitza a marxes forçades, sense aconseguir que els obrers i els menestrals guanyen qualitat de vida respecte dels treballadors de la terra, anorreats pel latifundisme emparat en el beneplàcit d’una Església que pateix per perdre els seus privilegis. Sempre s’ha dit que paguen justos per pecadors, però ningú no és capaç de fer una taxonomía exacta d’aquestes dues categories.

Una vegada més tirem de faules, que algú mira d’esmenar, per al bé de la ciència històrica, però què més dóna si les paraules foren “venceréis pero no convenceréis” o “vencer no es convencer y hay que convencer, sobre todo, y no puede convencer el odio que no deja lugar para la compasión”, “¡muera la inteligencia!” o “¡mueran los intelectuales!”, com en el cas de Maria Antonieta, no és l’exactitud en el registre de les paraules el que importa, sinò el resultat: alçament militar contra la República, cop d’Estat, Guerra Civil, Dictadura...

La nit del 31 de desembre de 2023 gran part dels valencians fan poca festa de Cap d’Any, en unes poques hores, la història es repetirà i les autovies que connecten la llarga llonganissa del territori tornaran a tallar-se per trams encapçalats de garites: el peatge per la utilització de les vies de comunicació que la gent fa servir per traslladar-se al seu treball, per anar a vore als amics i la família, per agafar un cotxe, una moto, un vehicle qualsevol i fer seu el “gran somni americà de la llibertat” agafa el caire d’impost indirecte, no progressiu, gravant per igual les rendes més minses i les més altes, una manera com un altra de dir: “Inops, potentem dum vult imitari, perit”, el pobre està perdut quan vol imitar el ric. Tothom comença a treure brillantor de les targetes bancàries, quasi desaparegudes els darrers anys, bescanviades per apps telefòniques; a regirar caixons buscant monedetes amagades. A Andalucia, Murcia, Catalunya, les Castelles, fins i tot a la Villa y Corte més lliure des que Boccherini feia el seu pizzicato pels Jardins de Madrid, el nus en l’estómac és compartit.

El resultat: esclatarà una revolució popular i es cremaran contenidors innocents, alguns territoris demanaran la independència amb un concert de violoncels a l’ONU, el hashtag #putacarretera serà trènding tòpic mundial durant 4 hores, i Ana Rosa Quintana fundarà un partit polític amb el lema “Para la libertad… acelera, acelera”.