We can't find the internet
Attempting to reconnect
Something went wrong!
Hang in there while we get back on track
Opinión
No penseu en Enric Valor
Sembla que l’esport nacional dels valencians no és la pilota, ni tan sols el futbol, ara amb tres equips a l’elit de lliga aquesta que té nom d’entitat bancària no valenciana. Més aïnes gaudim constantment, en una activitat pròpia i compartida per totes les comarques i pobles del territori, en jugar a amagar noms i fites de la cultura, la ciència i la societat civil. Si pot ser, que no es note que fem res, i si se li ha de donar publicitat, que no s’identifique amb nosaltres, fent autèntics malabarismes retortolligats en l’art de la dissimulació. En comptes d’avaluar els mèrits d’aquells que des d’aquí han fet obres d’impacte global, deixem caure al pou de l’oblit els seus orígens i, en igualtat de condicions, optem per premiar allò forani que ens fascina i gaudim en privat de dir “si aquest és del poble”, com si això fora el demèrit principal per no atorgar un Honoris Causa, el nom d’un carrer, una Alta Distinció.
Fa molts anys vaig coincidir amb un bon amic en una llibreria de la ciutat. Jo anava a fullejar novetats i arreplegar unes comandes que havia fet, llibres tècnics que el comerç especialitzat podia servir en una o dues setmanes, el temps habitual fins que la malaltia de la immediatesa no ens encomanara i tot el que no fora vint-i-quatre o quaranta-vuit hores penalitzara als professionals del ram, canviant llibreters per repartidors de missatgeria instantània. Ell, per la seua banda, s’hi estava darrere el taulell, regirant entre les comandes. Havia estat treballador de la botiga fins feia poc temps i disfrutava encara d’aquesta llicència.
Vam encetar la conversa envoltats del moviment continu de clients, una mica de gairó, mirant de no molestar i també, tot s’ha de dir, per aquella timidesa dels lectors, poc donats a explicar en públic les seues inclinacions i afinitats, encara que l’imaginari popular els haja adjudicat la fama contrària. Recorde haver-li comentat que el cap de setmana anterior havia vist la pel·lícula The Belly of an Architect, de Peter Greenaway, amb música de Wim Mertens, i se la vaig recomanar efusivament.
Tot i que compartíem el gust per la música del compositor belga, em va respondre que no li interessaven massa les cabòries d’un arquitecte nord-americà depressiu pels carrers de Roma, que s’estimava més un cap de setmana immers en el món literari de les comarques de la Muntanya. En aqueix moment va agafar del prestatge els tres volums que havia anat a buscar, la trilogia del Cicle de Cassana d’Enric Valor, tres gruixuts exemplars en una sòbria edició en cartoné amb camises de fosca tonalitat blava. Jo aleshores coneixia part del seu treball lingüístic i, com no, la tasca com a folklorista de recuperació de rondalles popular.
Em va sobtar la decisió irrenunciable del meu amic en posar en el mateix nivell de la balança produccions culturals internacionals i allò que es podia interpretar com a local, reduït a l'interès poc més que antropològic. Jo era molt jove i encara estava aprenent, ell, poc més gran, ja havia fet el pas cap a la desinhibició. Li vaig fer cas, és clar, i en poques setmanes, em trobava immers en la prosa naturalista, lleugerament zoliana, de l’autor castellut. Tanmateix, aquesta mena de comportaments ha estat, i continua estant, una raresa per les nostres contrades.
Quantes persones, preguntades per l’origen natalici de Jorge Juan y Santacilia, Jordi Joan, sabrien dir que era natural d’Alacant, concretament de Monforte del Cid, tot i que nascut a El Fondonet, a la propera Novelda, i en la seua carta d’ingrés en l’Orde de Malta havia escrit de pròpia mà “Soy natural de la Universidad de Monforte”. Estem parlant de la persona que va mesurar, junt amb el seu company Antonio de Ulloa, l’arc del meridiá i un grau terrestre, demostrant que la Terra està aplatada pels pols. El seu nom, no obstant això, resta en l’imaginari per donar nom a edificis emblemàtics, deslligat de tot allò que el puga identificar com a valencià, ni tan sols com alacantí, en la reducció més local possible.
L’any 2004 el lingüista nord-americà George Lakoff va fer tremolar els fonaments de la teoria política amb la seua formulació de la teoria dels marcs cognitius, en el conegut opuscle No penses en un elefant. El que potser no s’esperava Lakoff és que l’eina que havia posat en mans d’allò que en el context americà denomina lliberals, l’havien d’utilitzar els seus oponents amb una destresa molt més subtil que els polítics a qui l’havia adreçat.
Com una falange espartana, tots a una, les noves dretes fan servir la tàctica d’ocupar l’espai públic de manera hegemònica, modificant el marc a conveniència, fent que el discurs públic estiga ocupat de manera total per les seues declaracions, les seues figures i les seues eixides de to.
No penses en Ayuso ha estat la darrera de les seues creacions. Una figura controvertida fins i tot entre les seues files, que està en boca de tots, tothora. Madrid com a forat del dònut, la llibertat com a sant i senya dels madrilenys (sense els madrilenys, és clar), enfrontant i confrontant, una absurditat que si Karl Popper alçara el cap, se’l trencaria contra la llosa d’una malaltisa interpretació de la seua societat oberta. Però ho hem tornat a fer, jo mateix ho acabe de fer, pensant en Ayuso quan formule aquest no penses en Ayuso, ficant-me de cap en el seu marc de referència.
No penseu en Enric Valor, hauríem d’exclamar. No penseu en Juan Gil-Albert, hauríem de dir. No penseu en Joan Fuster. No penseu en Carmelina Sánchez-Cutillas. No penseu en Jordi Joan. No penseu en Francis Mojica. No penseu en el Genovés. No penseu en José Luís Villacañas. No penseu en Ortifus. No penseu en Sento. No penseu en Micharmut. No penseu en Mariscal. No penseu en Daniel Torres. No penseu en Paco Roca. No penseu en Miguel Calatayud. No penseu en el Niño de Elche. No penseu en Llorenç Barber. No penseu en María Blasco. No penseu en Ana Lluch. No penseu en Carme Alborch. No penseu en Nuria Oliver. No penseu en Isabel-Clara Simó. No penseu en Juan José Millás. No penseu… pel contrari, sembla el marc que ens imposen.