Arte
Paula Bonet: “Cal expressar el que li passa al cos femení; si no, no existix”

La seua obra respon a les seues inquietuds i emocions com artista. Fuig de les imposicions del mercat de l’art i la literatura. Tots els seus treballs abracen la causa feminista, un moviment “imprescindible per sentir-nos lliures”, segons reivindica. Paula Bonet és llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. No es considera il·lustradora, sinó “dibuixant i pintora”. També és autora de diversos llibres, entre els quals destaca "La sed", un poema en clau feminista on Bonet homenatja a poetes i escriptores, com Virgina Woolf, Clarice Lispector o Marina Tsvetàieva.

En els últims anys el moviment feminista ha agafat molta força a les xarxes i en manifestacions com la del 8 de març o en suport a les dones que han sofert un abús sexual, com en el cas de “La Manada”. Per què creus que ha sigut?
Hi ha un moviment feminista fort en l’àmbit mundial i les imatges són allò que més es consumeix en el context que habitem. Perquè les dones som més de la meitat de la població, estem cansades de no tenir les mateixes oportunitats ni tracte que tenen els homes, i finalment ens hem despertat i estem posant paraules i imatges a eixe despertar. Perquè el feminisme ens allunya d'eixe individualisme al qual ens aboca el context i quan se sap que la causa és tan important i que tenim la raó del nostre costat, es perd la por i la veu es fa ferma.

La teua imatge "Hermana yo te creo. Dejad de juzgarnos a nosotras. Nosotras somos las agredidas", sobre el cas de "La Manada", va tindre una gran repercussió a les xarxes. Què implica per a les dones que, en casos com aquest, la justícia les jutge a elles?
Es visibilitza i es fa més evident el context heteropatriarcal en què vivim, un espai fet a la mesura de l’home heterosexual. Implica que no se’ns té en compte o que se’ns culpabilitza inclús d’allò que no té a veure amb nosaltres, d’actes que no hem fet, de decisions que no hem pres. Se’ns revictimitza. És trist i lamentable.

Fenòmens com #Cuentálo o #Metoo són imprescindibles per sentir-nos lliures, acompanyades i disposades a començar a parlar

Arran la sentència de la manada es va fer fet viral el moviment #Cuéntalo o #Metoo, un hashtag on milers de dones van compartir els testimonis de les seues agressions sexuals. Quins creus que han sigut els punts forts d'aquest moviment?
La sororitat. El saber que no estem soles, que no estem boges, que realment no som responsables d’actes del que ens hem estat responsabilitzant tota la nostra vida. Crec que fenòmens com #Cuéntalo o #Metoo són imprescindibles per sentir-nos lliures, acompanyades i disposades a començar a parlar. És dolorós, però és necessari.

El 8 de març d'aquest any va haver-hi mobilitzacions multitudinàries a diverses ciutats de l'Estat espanyol. Què creus que ha significat la I vaga feminista a Espanya?
El passat 8 de març vaig eixir al carrer pensant que no tenia res a celebrar i de seguida vaig saber que estava molt equivocada. Crec que finalment alguna cosa està canviant.

Després d'aquesta I vaga feminista, en què moltes dones vam eixir al carrer, quin creus que ha de ser el següent pas?
No deixar-nos portar per la inèrcia, encara no hem fet res. Ens hem d’agrupar, hem d’intentar no deixar d’assenyalar i, sobretot, no defallir.

El patriarcat ho impregna tot, no només la manera d'entendre l'amor

Les persones socialitzades com a homes i dones no reben el mateix aprenentatge sobre l'amor. Com es pot despatriarcalitzar i descapitalitzar l'amor?
Tant de bo tingués la resposta. És un procés llarguíssim. Ha d’estar a la base de qualsevol sistema. El patriarcat ho impregna tot, no només la manera d’entendre l’amor. La divisió de gèneres i el que suposa, culturalment, ser un o ser l’altre hi és mires on mires, des que neixes: a les botigues de roba de xiquets i xiquetes, a les botigues de joguets, a les històries que llegim o veem al cinema, als llibres del text, a les taules dels restaurants, al lèxic: allò que es nomena en masculí és allò universal, el femení és “l’altre”. Despatriarcalitzar i descapitalitzar l’amor és complicadíssim i molt lent. Recomane el llibre “M’estimes i em times” de la Júlia Bertran, que justament parla d’aquest tema.

Com creus que influeixen les teues pintures i dibuixos en la lluita feminista?
Qualsevol acció (un dibuix, un text, una proposta de mobilització, una denúncia, un article) és necessària per a aquesta conscienciació. Crec que les meves pintures o dibuixos són engrunes que formen part d’un moviment col·lectiu que cada cop és més fort i està millor encarat, que no es deixa portar per la inèrcia i que continua nomenant, denunciant, dibuixant i qüestionant.

Com a dona pintora has patit algun tipus de discriminació?
Clar. Com a dona, siguis com siguis i et dediques al que et dediques, pateixes discriminació. La discriminació està a l’arrel d’aquesta cultura, està inclús al lèxic, gran dipositari dels prejudicis contra les dones.

A les teues obres retrates i tractes la sexualitat femenina obertament. Creus la sexualitat de les dones encara no rep la importància suficient i/o és un tabú?
Intente tractar-la obertament, perquè crec que és un tabú no només en el moment de parlar d’ella, sinó també en el moment d’experimentar-la.

Sembla que les dones només existim a l'esfera pública, només se'ns representa quan som joves i despertem desig en l'home

Amb la teua última obra també has volgut visibilitzar un altre tema tabú: els avortaments. A més a més formes part del projecte “Roedores”, el qual aborda aquest mateix tema. Què ha suposat per a tu expressar quelcom tan íntim? Per què vas pensar que era necessari fer-ho?
Parlar del tema de l’avortament és absolutament dolorós. Està suposant un gran esforç. Haver de fer front públicament a totes les preguntes que sorgeixen al voltant de les maternitats és dur. Vaig traspassar la línia entre mostrar només la meua feina i mostrar una foto tan íntima, aparentment embarassada -realment contenia un embrió mort-, perquè vaig veure, quan jo era aquell cos, que mai havia sabut de l’existència pública d’aquell estat. Si no parlem també del dolor, no sabrem enfrontar-nos a ell i serem una societat coixa.

Crec que és molt necessari anomenar allò que li passa al cos femení, perquè el que no s’anomena no existeix. I sembla que les dones només existim a l’esfera pública, només se’ns representa quan som joves i despertem desig en l’home. Engega la televisió, passeja per qualsevol ciutat i mira aparadors i tanques publicitàries, entra a un quiosc i obre tres revistes a l’atzar: on estan les dones grans? Per què aquest context no les representa?