Opinión
Més content que un gínjol

El semiòleg Umberto Eco es va fer conegut amb la narració de la batalla dialèctica entre els escolàstics medievals, dirimida al voltant del nom de la cosa. Evidentment, rosa és un mot molt més bonic i concret que cosa, així que el títol va acabar sent El nom de la rosa, i no el nom de la cosa. “Stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus” (de la rosa originària només ens en queda el nom, només tenim noms buits). Amanida d’uns quants crims assaonats al voltant de la cobdícia, o de l’abstenció d’aquesta, si en voleu, el dens i atractiu alhora text narratiu va esdevindre també narració cinematogràfica, en les mans de Jean-Jacques Annaud, amb tres fitxatges de candeletes: Sean Connery, F.Murray Abraham i un jove Christian Slater. Amb això, el nom d’Eco va arribar fins als límits de les dues tradicions narratives principals dels anys vuitanta, la literatura i el cinema.

Ocupar l’imaginari és una de les tasques principals de la disciplina coneguda amb l’anglicisme “naming”, trobar el terme total amb els mots adients, que tothom el copse com l’única opció possible, la identificació absoluta entre el nom i la cosa. 

Aquest sembla que va ser el combat dialèctic, una mica escolàstic també, entre les faccions presents en el Congrés Nacional del Bloc (abans conegut com a Bloc Nacionalista Valencià, hereu de la Unitat del Poble Valencià), el cap de setmana del 26 i 27 de juny de 2021.

No és fàcil el verbal branding, sobretot quan va acompanyat de disputes territorials, de connotacions ideològiques, de personalismes i d’un ull sempre a biaix de la tutela d’uns companys de viatge no sempre desitjats i manta vegades incòmodes

No és fàcil el verbal branding, sobretot quan va acompanyat de disputes territorials, de connotacions ideològiques, de personalismes i d’un ull sempre a biaix de la tutela d’uns companys de viatge no sempre desitjats i manta vegades incòmodes. La percepció d’una part dels consellers com a quinta columna d’Iniciativa plana sempre entre les converses de cafè i desdejuni, prèvies a l’inici de les sessions. Com cèl·lules dorments, els més descarats, els que “no tenen por a expressar la seua opinió en alt”, s’escampen per la cafeteria annexa a l’auditori, en una bigarrada mostra de cafeínics, botifarrers, truïtístics, patorraers, fruttitis i, cada vegada més, amants del menjar sa: tematchians i aguacatians, amb una bona collita de moniatos i carbasses. De tant en tant, una veu rogallosa, no sempre la mateixa, exclama un “mecaguenlhostiaputa, eixe és un…”, fent servir el demostratiu com a substitut d’algun cognom ben conegut per tota la militància… i pel Botànic.

També estan, és clar, els qui directament queden en alguna cafeteria de la contornada, si n’hi ha, i aquí congreguen la seua claca per conbregar en les maledicències de tota la vida, però que per a ser moderns, en diuen memes. Tota una litúrgia, la dels congressos valencianistes (vinga, va, correcte, en això tots els partits polítics són iguals, uns amb corbata d’Hermès, d’altres amb polos d’El Ganso, uns amb camisa de TEX, els altres amb saragüells de marca, però tots al damunt de tot de l’Escala Scoville, que si es mosseguen la llengua, ploren de picor i agonia. No patiu, m’he proposat acabar l’article sense esmentar cap nom reconeixible).

Però una vegada descrita aquesta estampa naturalista dels prolegòmens de la disputa (dialècticament escolàstica, tornem a dir), s’ha de fer esment d’una inconsistència en el desenvolupament d’aquest congrés de pròrroga, ajornat per la crisi CoVid-19, que en voltes d’agafar foguera amb el temps, s’ha anat esvaint, com el gas de la Casera, o els efectes desembussant de la Coca-Cola. El procés de debat sobre el nova denominació (les altres votacions van acabar amb golejada: 77€ d’aprovació de l’informe de gestió de la secretaria general) era l’únic debat purament polític del capde de congrés. Veus com, al capdavall, el nom sí que fa la cosa. El que sobta, la inconsistència, és que el procediment va fer olor de resclosit, l’olor agra dels papers humits tancats en un soterrani, per comptes de la modernitat digital emprada pels càrrecs en les xarxes socials. Ponències, esmenes, votacions prèvies per internet, sí, però amb argumentaris de politburó. Sembla mentida el percentatge de gent amb màsters i doctorats entre redactors i debatents.

La creació d’un nom de marca comença amb un “brief” que introdueix els tres eixos principals: objectiu estratègic, “target” i competència. Res, tres paragrafets, una cosa així com:

Objectiu estratègic: crear una nova categoría en el mercat polític amb un producte de baixa graduació, nacionalista valencià (important l’adjectivació), d’esquerres, ecologista, feminista, antifeixista (ampliable a qualsevol altre isme que els mitjans identifiquen amb un partit progressista, sense exagerar).

Target: Persones humanes, 18-∞ , que poden votar en unes eleccions i ho fan de manera bipartidista, habitualment, però esporàdicament ho poden fer per “responsabilitat”, optant per una proposta de proximitat amb intencions globals. Gent que busca un partit polític “autèntic”, que siga compatible amb els moments que demanen control/consciència/responsabilitat (trellat).

18-35 anys: Diversió i consciència mediambiental.

36-45 anys: Vot responsable.

46-55 anys: Vot sense risc/Tranquil·litat.

56-∞ anys: A l’hort s’hi està molt bé, però també a primera línia de platja, a Benidorm/Coneiximent.

Competència: vot mainstream; vot a minoritaris que ens mengen la truita (animalistes, legalitzadors de maria,...); altres propostes sustitutives (no votar, posar papereta amb missatge “aneu tots a cagar”,...). 

Això, seguit d’un llistadet d’objectius, alguna ruta d’exploració i un “back up” d’informació general, i prou com perquè els consellers desenvolupen el seu talent creatiu. Au, ja teniu ell “briefing” per al proper congrés, amb els drets cedits, ho deixe per escrit.

Però que conste que no puc estar-me de dir que, com que no hi ha cosa més sana que riure’s d’un mateix, he trobat a faltar, entre les propostes de nou nom per al Bloc, un Comprimits… si m’apureu, un Més Comprimits.

Coda: On sembla que sí que tenen un sentit de l’humor força reeixit, fins i tot una desenvolupadíssima traça per l’autoparòdia, és al govern de la Villa y Corte. Inventar-se una Oficina del Español y posar al capdavant a Toni Cantó és un acudit a l’alçada de les millors creacions del mestre Gila. Està la llengua, que s’hi pose.