Dana
A la plaça ploren…

“Les biblioteques del poble també necessiten mans”, ens van dir les bibliotecàries d’Algemesí. I allí estàvem, a les nou del matí apuntant els codis de barres dels llibres malmesos, un per un. Era una feina tranquil·la, molt diferent de la urgència amb què unes altres mans buidaven cases o netejaven carrers.

Entre mobles i deixalles caminàvem quan una màquina de cosir antiga de la marca Refrey va cridar la meua atenció. “L’esforç de tota una vida”, vaig pensar en silenci. Semblava la màquina de cosir de la meua besàvia i, de sobte, vaig recordar quan el meu avi m’explicava la seua vivència de la «pantanà» del 1982. Tenia vint-i-sis anys i dues filles petites. En qüestió de minuts es va veure sense elles, enmig de torrents d’aigua cada cop més forts i desbordats.

El que les generacions passades van viure amb por i pensaven que no es tornaria a repetir, de cop, ho viuen els pares, fills i nets d’avui

De sobte, vaig sentir que la història rima. El que les generacions passades van viure amb por i pensaven que no es tornaria a repetir, de cop, ho viuen els pares, fills i nets d’avui. L’escenari és igual de trist. I, malgrat tot, els veïns i veïnes del poble ens reben amb somriures i oferint-nos allò que necessitàrem. Si alguna cosa caracteritza aquesta gent, és la generositat mediterrània: tot el que tenen ho comparteixen.

Després de dues hores de feina incansable, ens van dir: “Pareu a esmorzar”. En aquell moment, entre tot aquell caos, vam notar com si tot tornara a encaixar. Ens vam adonar de nou que estàvem a València, i no només per l’esmorzar, sinó també per les veus que cridaven d’un carrer a l’altre, pels gestos de suport i per la forma en què, enmig de la tragèdia, encara trobaven motiu per a fer-nos sentir benvolguts.

Crónica desde la distancia de un pueblo destrozado, el mío: Benetússer

Yago Álvarez Barba

7

Opinión

Dana Crónica desde la distancia de un pueblo destrozado, el mío: Benetússer

Yago Álvarez Barba

7

Desde la distancia y desde la impotencia de ver y escuchar a tus seres queridos narrar cómo lo han perdido todo con la dana en un pueblo de València.

Des de fora, és difícil imaginar què significa viure la tragèdia en primera persona. El que veiem als mitjans només ens ofereix un reflex llunyà d’allò que aquests pobles estan passant en realitat. Tal com canta La Maria, “A la plaça ploren que t’han vist marxar”, un record als vincles profunds amb la terra, la memòria i les arrels. La cançó evoca un paisatge de vinyes i places on la vida es renova fins i tot després de les adversitats, amb la força de les persones que no obliden ni deixen de cuidar allò que les defineix. A aquest espai, malgrat la pèrdua, hi ha una voluntat de continuar arrelats i d’honrar la vida que persisteix.

Han passat 42 anys des de la «pantanà» de Tous. Ara ens toca a nosaltres fer front a aquest capítol, una altra pèrdua, un altre dolor. Com va dir Buero Vallejo: “L’escala continua sent una humil escala de veïns; la finestra té ara cristalls romboides acolorits…” A la plaça del poble potser ja no llegirem més “fins ací va arribar la ‘pantanà’“, sinó ”fins ací va arribar una altra vegada”.

La Ribera Alta, desbordada: “Nos ayudamos entre los vecinos porque no podemos hacer otra cosa”

Maria Toldrà

València

Dana La Ribera Alta, desbordada: “Nos ayudamos entre los vecinos porque no podemos hacer otra cosa”

Maria Toldrà

Los militares llegan a Algemesí cuatro días después de la catástrofe y trabajan de madrugada en labores de limpieza y búsqueda de víctimas.