Opinión
La Llei Celáa, el valencià, el Nobel i l'argument Marsé

Em fa gràcia sentir parlar de la “polèmica de les llengües”, referida sempre a la llengua dels altres, com si la llengua pròpia de cadascú no fóra una polèmica en si mateixa, cada vegada que obrim la boca per intentar comunicar-nos en aquests moments d’incomunicació digital. Qui no haja malinterpretat un missatge de WhatsApp que alce la mà i pose una espelmeta a Santa Tecla. 

Ja ho deia el poeta anglés Percy Bysshe Shelley, ôel mateix llenguatge és poesia”, i la poesia, com tothom sap, és un camp adobat a la polèmica i les batalles, no només dialèctiques. La poesia està en el nucli mateix de l’avantguarda de les llengües, allà on les persones que la parlen ni tan sols saben que poden estar, perquè, com també diu Curtis White en el llibre on citava Shelley, “en poesia, les paraules poden significar qualsevol cosa que el poema demane que signifiquen”.

En les darreres setmanes, s’ha aprovat la ja coneguda com a Llei Celáa i s’ha donat el bloqueig de la tramitació de la nova Llei de Funció Pública valenciana, degut, principalment, al ‘requisit lingüístic’ en l’àmbit dels professionals sanitaris

En les darreres setmanes, s’ha aprovat al Congrés dels Diputats a Madrid la ja coneguda com a Llei Celáa (Ley Orgánica por la que se modifica la Ley Orgánica de Educación, LOMLOE) i a les Corts Valencianes s’ha donat el bloqueig de la tramitació de la nova Llei de Funció Pública valenciana, degut, principalment, al ‘requisit lingüístic’ en l’àmbit dels professionals sanitaris. Dues accions legislatives que han posat ‘el valencià’ en primera plana, així, com a subjecte narratiu, com a personatge de novel·la negra —no sabem encara si com a detectiu o com a víctima—, o potser com a personatge de comèdia slapstick. Tanmateix, permeteu-me tornar a la poesia per unes línies.

El premi Nobel de Literatura d’enguany va anar a parar a la poeta nord-americana Louise Glück. Setena vegada al segle XXI que recau en una dona. Segona vegada que la poesia és guardonada en el nou segle, tercera si comptem a Dylan com a poeta. La motivació per a la concessió, aquella frase entre justificació del jurat, grapat de generalitzacions i temptativa de condensació de la universal saviesa crítica literària, deia: “Per la seua inconfusible veu poètica que amb austera bellesa fa universal l'existència individual”. 

Ha volgut la casualitat, o tal vegada una causalitat juganera, que els editors de Glück, tant en castellà, com en català, siguen dues editorials valencianes, Pre-Textos la primera, Edicions del Buc la segona. I no ha trigat molt a saltar la polèmica, en el cas de la casa de Manuel Borrás, per la intenció de l’agent literari de l’autora, conegut com a El Xacal, de renegociar els drets d’autoria a l’alça amb una altra companyia de més pes econòmic en el mercat i, segons diu la llei (que no una petició expressa del mateix agent, ni l’autora), la destrucció dels exemplars en stock dels títols que formen part del contracte, per part de l’editorial. I aquí que ens pensàvem que la poesia no ven, tanmateix sembla que des de la perspectiva anglosaxona, un premi nobel és un premi nobel, i un target de més de 500 milions de possibles lectors, encara que el producte siga minoritari, un pastís massa gran per a deixar-ho en mans de qui només el tracta com a un ben cultural d’accés delimitat per les fronteres del gust.

La llengua catalanovalenciana necessita el segell de qualitat d’un Nobel de Literatura pel seu reconeixement com a llengua de primer nivell, com a llengua de cultura?

Aprofitem el cas per a fer a una mica d’enrenou i generar una mica de polèmica a càrrec del Nobel, de la llarga demanda de si la llengua catalanovalenciana —sona bonic, oi? Podeu anar afegint-hi gentilicis d’ofesos a demanda, cap problema— necessita el segell de qualitat d’un Nobel de Literatura pel seu reconeixement com a llengua de primer nivell, com a llengua de cultura. Deixant de banda la fotesa d’aquests conceptes, la realitat és que la visibilització, en claus de mercat, és força interessant. És collonut per Pau Sif, editor del Buc, però que El Xacal aquest no se n’haja adonat que té a l’abast un mercat gens menyspreable de 10 milions de possibles lectors és, si fa no fa, “la solució a tots els mals en una societat mercantilitzada”.

Per exemple, la mateixa Edicions del Buc ha publicat, gairebé al mateix temps que la Glück, l’Antologia personal d’en Salvador Jàfer, titulada Orquídia 1974-2018, que conté quasi al seu centre mateix, el poema que li dóna nom:

I no puc deixar de pensar en quines serien les línies de motivació del jurat del Nobel per concedir el guardó a aquest poeta a la recerca de paraules precises, no que diguen només el que el poema demane que signifiquen, sinó la significació del seu parlant, siga el poeta, el lector o la llengua pròpia. 

I aquí és quan torne de l’ús cultural de la llengua al seu ús en la vida quotidiana, per tant, en la vida social, en les relacions amb l’altri, també quan aquest altri és una persona jurídica, l’administració, encarnada en la figura d’un dels seus representants, personal funcionari o treballadors o treballadores públiques.

En el cas del personal sanitari, una de les parts més importants de l’atenció al pacient, que queda reflectida en els historials clínics i en els informes que es lliuren a aquells, és l'anamnesi, la informació proporcionada pel mateix pacient al metge durant una entrevista clínica, “per tal d'incorporar aquesta informació a la història clínica, reuneix les dades subjectives, relatives a un pacient, que comprenen antecedents familiars i personals, signes i símptomes que experimenta en la seva malaltia, experiències i, en particular, records, que es fan servir per analitzar la seva situació clínica”.

Es fa palés que entre les habilitats que ha de tenir el personal sanitari que ha de realitzar l’entrevista estiga la comunicativa, i poder entendre el més possible al pacient

És un historial mèdic que pot proporcionar informació rellevant per diagnosticar possibles malalties. Es fa palés que entre les habilitats (si us estimeu més que diguem skills, li diem skills, cap problema) que ha de tenir el personal sanitari que ha de realitzar l’entrevista estiga la comunicativa, i poder entendre el més possible al pacient. Així, no hauria de ser tan greu que en un estat plurilingüe, quan algú opta per una plaça pública en una zona amb dues llengües oficials, se li demanen skills en totes dues, perquè l’esforç, en una societat democràtica, l’ha de fer l’administració, no els administrats, i qualsevol personal públic representa a l’administració. Si a més hi ha bona sintonia, de segur que qualsevol persona fa tots els esforços possibles, fins i tot mirant de parlar idiomes que només coneix de veure sèries turques subtitulades.

L’argument Marsé només s’aplica en l’íntim terreny de la creació. Que què és això de l’argument Marsé. Sembla ser que l’autor barceloní Juan Marsé estava fart de la recurrent pregunta sobre la llengua dels seus escrits i en una entrevista va respondre: “Escribo en castellano porque me da la gana”. No puc respondre de la fiabilitat de les fonts, però si non e vero e ben trovato, així que mira, fa temps que vull tirar d’argument Marsé i fer-ho públic: escric en valencià perquè em dóna la gana.