We can't find the internet
Attempting to reconnect
Something went wrong!
Hang in there while we get back on track
Opinión
Centre de gravetat transitòria
La memòria és traïdora, diuen que cada vegada que recordem, reconstruïm el passat, que cada record és nou en l’instant precís en què pouem en la bassa dels fets viscuts, modificant el registre amb les experiències posteriors, fins i tot hi afegim elements nous que no formaven part del conjunt d’informació que va crear l’evocació primera.
Sempre he pensat que el primer vinil de llarga durada (LP) que vaig comprar era el Pipes of Peace de Paul McCartney, l’any 1983, tal vegada el Jokerman de Bob Dylan. Aquesta era tota la meua vacil·lació. En aquell moment, tenia 12 anys, ja comptava amb un bon grapat de singles (7” a 45 rpm), alguns maxi-singles (12” a 45 rpm) i uns quants LP’s (12” a 33 rpm), heretats o regalats: Beatles, Jethro Tull, Supertramp, ELO, Police, Roxy Music, Gene Vincent, The Beach Boys, The Ventures…, però encara no havia anat a la botiga, amb els meus propis diners, per triar entre les novetats un llarga durada, el primer de pròpia voluntat. La memòria em feia una de les seues jugades mestres. Sí que n’hi havia un, se l’havia fet comprar a ma mare, amb els diners avançats de la meua paga.
L’any 1982 encara es publicaven aquells dobles LP’s recopilatoris del millor de l’any. 30 impactos y 15 éxitos más. “Anunciado en TV”, avisava sobre una menuda banda groga en la cantonada superior esquerra, damunt del vermell d’una horrenda coberta. L’Abracadabra de l’Steve Miller Band, The Meaning of Love de Depeche Mode, Avalon de Roxy Music, el Da Da Da de Trio, Tainted Love de Soft Cell, Only You de Yazoo, en igualtat de condicions amb Qué cara más bonita de Bordón 4, Por qué pasó lo que pasó de Los Chunguitos, Ni tú ni yo de Los Chichos o… Como una ola, de Rocío Jurado i Paloma que pierde el vuelo del Fary.
L’agulla de ceràmica del meu tocadiscos de maleta no va tardar en deixar inservibles alguns d’aquells solcs, mai no revetllaré quins. Tanmateix, entre aquells 45 temes vaig fer una trobada determinant per l’evolució del meu gust musical. Quasi acabant la cara B del segon disc, amagat entre Olivia Newton John i Los Chunguitos, es va manifestar una epifania: Una vecchia bretone / Con un cappello e un ombrello di carta di riso e canna di bambù / Capitani coraggiosi / Furbi contrabbandieri macedoni / Gesuiti euclidei / Vestiti come dei bonzi per entrare a corte degli imperatori / Della dinastia dei Ming / Cerco un centro di gravità permanente…
No era la primera vegada que sentia cantar en italià, per casa ja corrien singles d’Umberto Tozzi, Salvatore Adamo, Al Bano, Peppino di Capri, Nicola di Bari o Iva Zanicchi, però allò era diferent, no era un tio guapot, no era una cançò romàntica, per nassos havia de ser diferent. Però si tenia una coreografia espasmòdica i tot! Coreografia que, gràcies a Sacks, no recorde haver memoritzat.
A nivell col·lectiu, la memòria també enganya. Fa poc vaig sentir aquesta frase: “Quan governa la dreta almenys hi ha treball, no paguitas”. I jo mateix vaig dubtar. És cert que quan la dreta governa hi ha més treball? Més enllà de les anàlisis macroeconòmiques, per què hi ha un tanta gent que ha assumit aquesta màxima? Serà la meua bombolla informativa, que tots els què m’envolten pertanyen a sectors afavorits per les polítiques liberals? Potser l’analogia amb un altre fet polític em podia donar la resposta.
Un altre dels memes polítics de barra de bar és que l’excés de pluralitat provoca caos, que els governs de coalició, com més partits hi participen, tendeixen a la implosió
Un altre dels memes polítics de barra de bar és que l’excés de pluralitat provoca caos, que els governs de coalició, com més partits hi participen, tendeixen a la implosió. Sempre hi ha algú, normalment la part més minoritària, que vol influir més enllà del que li toca demogràficament, estiren fort de la corda, per tal de trencar-la segons els seus interessos particulars.
Mentre Vox trenca l’equilibri de govern a Andalusia, al País Valencià, els botànics aguanten i aguanten, embranzida rere embranzida. No hi ha dia que no trobes una notícia al respecte: que si Oltra calla quan havia de parlar, que si Puig parla quan havia de callar, que si els morats donen suport a una iniciativa, però en privat diuen el contrari. I qui és que els ha escoltat en privat, obviant els fets? No importa, els titulars parlen contínuament del caos de l’esquerra i la fermesa de la dreta. Imposar és coherent, contemporitzar és feble.
I, a poc a poc, es van assentant les evocacions falses que construeixen el record versemblant. Compromís rebaixa la pressió al Govern i evita la ruptura amb els seus socis, caca, roïn. Vox fa efectiu el seu boicot al Govern andalús tombant en el Parlament dues iniciatives clau, xapò, coherència, fermesa.
Cadascú recorda les coses segons els interessos del present, i el present ja té el seu relat.
Battiato cercava un centre de gravetat permanent que no canviara mai el que pensava de les coses de la gent, però Battiato ja no hi és, i tothom camina ara darrere un centre de gravetat transitori, un estat d’opinió canviant, mudable, líquid, escorredís, que ens permeta amollar sentències de retòrica impecable, d’una falsedat notòria, però boniques, com eixides d’una novel·la de Jardiel Poncela. L’erotisme de les ordres assumides com a veritats transcendentals.
L’equivalent d’aquell doble vinil de 30 impactes i 15 èxits seria ara mateix la llista d’Spotify del Dj de la festa de Cap d’Any a la Puerta del Sol. Eclèctica, com el calaix de sastre original, i, per descomptat, anunciada per TV, i per Facebook, i per Twitter, i per Instagram, i per totes les portades de la premsa, pagades per una elèctrica, amb la seua camisa uniforme, multicolor. Un mash-up de Taburete i Smashing Pumpkins.