Música
Rap a colp de matxet

El món del hip hop està ple d’homes però també de dones canyeres que combaten el masclisme, el sexisme i el patriarcat amb les seues lletres i la seua presència. En els últims anys són diverses les bandes de rap formades exclusivament per dones que estan fent parlar en l’escena espanyola. Les dones són una aparent minoria que, no obstant això, cada vegada és més sorollosa.

Entre altres bandes destaquen les Tríbade a Barcelona, les IRA a Madrid o Machete en Boca des de les perifèries de la ciutat de València. No es queden només en el rap, sinó que flueixen entre el reggaeton i el dancehall, seguint la innovació musical, la seua creativitat, i el que els ix de dins. En definitiva, fan el que els dóna la gana rebutjant les restriccions d’estils, de la indústria capitalista i del patriarcat.

Conversem amb JazzWoman i La Prima sobre llibertat d’expressió, masclisme, i el paper de la dona en la música underground. Elles són el 50% de Machete en Boca, grup en el qual també s’integren La Charli i San. Aquesta formació està començant a treure el cap en el panorama estatal actuant en festivals i acompanyant a ZOO en els seus últims directes.

No es queden només en el rap, sinó que fan el que els dóna la gana rebutjant les restriccions d'estils, de la indústria capitalista i del patriarcat

Les seues líriques són explícites i reivindicatives. Les seues trajectòries en la música són diverses, des del reggae de San al to flamenc de La Prima, però en 2015 van decidir unir forces per a assaltar l’escena i trencar amb els estereotips. En 2018 llançaran el seu 3er àlbum sota el nom A machete voy. Fins ara han presentat dos videoclips, el primer d’ells 'Panda' al novembre de 2017 i 'Creen que saben que' al febrer d’enguany.

JazzWoman té 22 anys i es va criar a Aldaia. “Començàrem a fer hip hop perquè el que escoltàvem d’altres artistes no ens agradava. Vam dir, si esta gent pot fer rap, nosaltres també podem, no serà tan difícil”, afirma la rapera, que es considera una melòmana i toca el saxofon des dels 3 anys. Les seues lletres tenen clars missatges feministes. “Per ser dona no tinc perquè parlar bonic. Nosaltres també ens enfadem. Si em senta alguna cosa malament, ho dic alt i clar: 'Açò és una puta merda'”, sentencia La Prima.

Les seues lletres tenen clars missatges feministes: "Per ser dona no tinc perquè parlar bonic, nosaltres també ens enfadem"

Ella escoltava hip hop des de menuda, però no començà a cantar fins al 2014: “Necessitava expressar-me d’alguna manera”, relata. “A mi em deien: no escoltes rap que és música d’homes. Doncs ho vaig fer. I encara que no visca d’açò, per a mi rapejar en un escenari amb les meues amigues ja és tot un luxe”, afegeix, i ens explica qui són eixes amigues, la resta de components del grup.

La Charli és la que té més experiència, fa més de deu anys rapejant, i San començà amb el reggae i ha acompanyat a Mistah Godeh en concerts durant anys. Algunes d’elles tenien llaços, i primer van ser amigues. Després, aprofitaren eixa connexió per formar Machete en Boca. No es tallen ni un pèl, i “cadascuna és d’un pare i d’una mare”, ens conten. Això es nota en la música que fan.

“La moguda és que San i la Prima no són valencianoparlants de sempre, aleshores, no pots obligar una persona no valencianoparlant a fer una cançó en valencià. Però, Charli i jo sí que tenim famílies valenciano-parlants i sí que hem fet temes en valencià”, explica Jazzwoman. Ella mai havia fet una cançó en valencià, fins que el tema de 'Nano' li va eixir natural, i ara en farà més perquè se sent còmoda. En el seu pròxim CD sí que hi ha cançons en valencià i “coses de la terra, típiques de València”.

“Jo tinc família gitana i sóc un poc especial en algunes coses, tinc els meus pensaments. La Charlie és lesbiana, Jazzwoman és a la seua manera. Som un grup divers que també té diferències d’opinió. Dic açò per a remarcar la tolerància, una és gitana, l’altra mig mora, i ens duem bé i ens respectem”, diu La Prima. La diversitat i el respecte són trets imprescindibles de la personalitat d’este grup de raperes.

Mostren que elles són reals, que la seua intencionalitat és fer música de qualitat, i el missatge és el que els ix de dins, perquè no tenen filtres, van directes, i ja ho anuncien en el seu pròxim projecte, A machete voy, que prompte verà la llum. Hi ha coses que tenen molt clares, com el rebuig cap a les lletres masclistes. Són feministes i els seus principis —malgrat les diferències internes— van en eixa línia, però més enllà de la teoria, no es sotmeten a judicis de valor a l’hora de fer rap, sinó que porten a la pràctica el que els naix. “Machete en boca no se centra en la política. Parlem sense pèls a la llengua, sobre coses que ens passen en el dia a dia a totes les persones i que són injustes. El que fem és dir el que la gent té por a dir o no vol dir”, diu Jazzwoman.

El resultat són músiques actives i combatives, que simplement fan el que volen fer des de la seua perspectiva, i sense sotmetre’s a allò políticament correcte, al mercat ni a les productores

El resultat són músiques actives i combatives, que simplement fan el que volen fer des de la seua perspectiva, i sense sotmetre’s a allò políticament correcte, al mercat ni a les productores. La Prima assegura: “Jo no deixaria que em digueren com he de vestir o sobre quin tema he d’escriure, nosaltres som lliures i tenim la suficient personalitat i caràcter com perquè vinga ara algú a manipular-nos”. Així ho transmeten en les seues lletres. Jazzwoman pensa que estan on estan: “Pels nostres mèrits, pels anys que portem. Com diguem nosaltres, por mi coño”.

Sororitat i cooperació en el rap valencià

En el panorama del rap al País Valencià cada vegada cobren més presència les dones, i si atenem a les col·laboracions, el bon rotllo i la qualitat musical que desprenen en conjunt, sembla que la situació de què gaudixen ara mateix no s’aturarà, sinó que anirà in crescendo. La música feta per elles ha vingut per quedar-se, i ha format sense buscar-ho un front popular que fa minvant el patriarcat en el món del hip hop. Estes artistes són exemple de com cooperant s’aconseguix trencar els murs de la invisibilitat. Ja ho contaven Vera i Bàrbara de Mafalda, des de l’experiència d’un estil musical completament distint. La xarxa de sororitat entre músiques és imminent.

En una entrevista per a El Salto, on parlàvem del documental Las que faltaban, sobre les desigualtats de gènere en la música, ens van contar que han format comunitat entre elles i les dones que contaven la seua experiència en el metratge. Vera ens deia: “Hem assolit un objectiu que no ens havíem ni tan sols proposat, el fet de crear una xarxa de dones pertot el territori, i ara tenim contacte amb dones per tot arreu”. I no només estan en contacte, sinó que han generat un vincle de complicitat gràcies a les connexions que es generen quan parlen de les discriminacions que pateixen i les lluites que porten a terme.

Totes coneixen de les dificultats de ser dona per arribar al món de la música, sobretot com de difícil que pot ser trencar amb els estereotips i els rols assignats i decidir-se a donar el pas d’agafar un instrument o de cantar. Però també son sabedores dels obstacles per aguantar ahí, en l’espai públic, on ningú les ha convidades i s’exposen a les agressions dels qui no accepten la seua presència. És cert, queda camí a fer, per exemple amb les dones trans, que continuen encara més invisibilitzades que les dones cis. Així ho considerava Vera després de fer el documental: “Ens hem adonat que hi ha molta desinformació entorn al tema trans dins del feminisme mateix”.

Per a JazzWoman i La Prima, un altre dels aspectes negatius a què s’enfronten elles concretament com a dones és la discriminació ‘positiva’ per ser dones, i no els ha vingut gens de gust, perquè s’han sentit valorades pel seu gènere i no per la seua qualitat musical. “Alguna volta ens han dit directament que volien clavar dones en un esdeveniment perquè així els anaven a donar una subvenció. Els diguerem: mira, no ens interessa”, conta La Prima.

“Alguna volta ens han dit directament que volien clavar dones en un esdeveniment perquè així els anaven a donar una subvenció. Els diguerem: mira, no ens interessa”

Elles creuen que l’educació i, dins d’això inclouen les lletres, és el camí perquè totes tinguen un lloc en la música independentment del sexe i del gènere, pels propis mèrits com a músiques. “El que volem és donar un missatge igualitari: que les dones i els homes tenim els mateixos drets, per ser feminista et titllen de feminazi i això no pot ser!”, diu Jazzwoman, que recorda amb emoció la vaga feminista del 8 de març: “Se’m van posar els pèls de punta perquè en tots els llocs ha fet història”. “Hem de reeducar a moltes persones perquè açò se’ns en va de les mans. Ara tinc quasi 30 anys i veig més masclisme que quan en tenia 20, a la gent sembla que li fa por la paraula feminisme. I el feminisme és igualtat”, reflexiona La Prima. En Machete en Boca intenten utilitzar la música per llençar missatges reivindicatius i tractar de transmetre valors feministes, “sobretot als joves ara que el rap està tan de moda”.

Una de les conclusions que extreien les cantants de Mafalda de Las que faltaban era la progressiva normalització de la presència de les dones en la música, ja que trobaven diferències entre els grups amb més anys de trajectòria —en els quals era més inusual la presència de dones— i els nous —en què ja estaven presents—. El balanç és bastant positiu per a Bàrbara, que creu que estan molt més apoderades del que pensaven: “Fent les entrevistes m’he adonat que hi ha coses que no ens parem a parlar, però en juntar tot eixe material, que ho diu tot, veig que som moltes dones i ho anem a petar”.

Les Machete en Boca estan en procés de “petar-ho”, cada volta els sorgixen més bolos. Elles són “dones amb caràcter”, segons la seua pròpia definició, i un exemple, no només de la fragilitat dels cànons de gènere imposats, sinó també de com el gènere del rap es pot refrescar amb la pluralitat de veus i les lletres de realitat despiadada. Eixe és l’objectiu d’este estil de música descarat i fet des de la base. Ja ens ho contava la rapera Andrea Corral en el reportatge de dues peces No només punts violetai La cultura de fer-ho tu mateixa, que el rap és real i combatiu. “En el rap no es versiona. Si cantes una lletra que ha escrit un altre... toyaco és el més suau que et van a dir”, conta. Explica que el rap és introspectiu i no es poden cantar lletres escrites per una altra persona, i és combatiu en la seua essència perquè així va nàixer, com una contestació al sistema.

Pel que fa a l’espai que el hip hop deixa a les dones, la rapera diu que “sempre ha sigut un lloc reservat als homes. Les dones hi han hagut de lluitar molt per a fer-se un lloc en la cultura hip hop”. Els temes que es tracten des d’este gènere musical han de representar en les lletres el que vertaderament és l’artista, aleshores, molts estaven lligats a la masculinitat heteronormativa quan els homes eren pràcticament els únics referents visibles. Andrea explica que els temes recurrents eren i encara són “l’ego, el carrer, la lluita, la competitivitat”. Les dones, en estar relegades a la llar, a l’àmbit privat, durant la major part de la seua història, no podien parlar del carrer.

No obstant, “això està canviant des de fa bastants anys, ja no és que les ties hagen d’escriure sobre coses de tios, no, és que tenen les seues pròpies coses sobre les quals escriure. I tenim un muntó d’inquietuds, que ens involucren a totes”, expressa la rapera. Ella pensa que fer hip hop apodera com a dona, i que el gènere s’ha despatriarcalitzat bastant en els últims anys. “Estan eixint xiques, sobretot a València, que fan rap feminista, o que si no es declaren feministes, políticament ho són”.

Llibertat d’expressió

Valtonyc, Pablo Hasel i el col·lectiu de rapers La Insurgencia han sigut jutjats i condemnats a penes de presó per l’Audiència Nacional a causa del contingut de les seues cançons. Ni tan sols als Estats Units, país d’origen del rap, existeix una persecució semblant dels artistes de rap reivindicatiu. “Em fa molta vergonya que consideren que rapejar és un delicte. Hi ha polítics que se suposa que representen al poble i treballen per ell, i tenen comentaris masclistes, racistes, sexistes, etc. A ells no els passa res, i quan nosaltres, com a artistes, individualment ens expressem i critiquem el que veiem ens fiquen a la presó? És una injustícia”, opina La Prima. Per a JazzWoman, “dir la veritat i criticar les injustícies que veus no hauria de ser delicte. S’ha fet i continuarà fent-se. er què no tanquen a la presó a reaggaetones amb missatges masclistes i violents?”.

El rap d’avui és el punk d’ahir, que crida amb força missatges reivindicatius que s’expandeixen ràpidament per les xarxes socials, arribant sobretot als més joves. “He escoltat cançons de punk que diuen barbaritats del rei, que es muiga, etc. Però... algú n’ha fet cas? ho han portat a la pràctica?”, afirma La Prima.

Per a la justícia espanyola la paraula, les rimes, semblen ser més perilloses que situacions reals de violència. “He patit amenaces directes, fins i tot vaig posar una denúncia, en els jutjats em van dir que les amenaces no eren delicte. En canvi per cantar o expressar-me de tal manera et titllen de violenta, de terrorista. M’indigna molt eixa doble moral”, sentencia la rapera.