Amb la innocència d’una xiqueta que jugava amb la seua cosina a descobrir tresors a casa, Amparo Bueno va trobar al fons d’un calaix una imatge molt menuda amb un missatge a la part de darrere: “Mi último deseo sería darte un beso a ti y a mis padres, pero ya que no puede ser, cuando recibas este retrato que junto a él va mi corazón, bésame como si me besaras a mí”.

Són les últimes paraules de Plácido Navarro Castell, escrites a una fotografia de cartera que portava al damunt quan es trobava tancat a la presó d'Alzira (València). L'estampa mostra un grup de dones, entre les quals estava la seua parella, Amparo Naval, qui a pesar d'haver-se casat després amb un altre home, va custodiar el record fins que la filla el va trobar.

El trencaclosques de la memòria: el primer monument memorialista al País Valencià

Maria Toldrà

Memoria histórica

Memòria democràtica El trencaclosques de la memòria: el primer monument memorialista al País Valencià

Maria Toldrà

La història de com dos centenars de persones acaben repartides en 50 bosses de plàstic sota un panteó dedicat als represaliats del franquisme

Aquesta peça d’amor ha anat passant de generació en generació i la memòria de Navarro ha sigut heretada. Primer per la filla, Amparo Bueno, qui va acabar custodiant l'estampa de sa mare i, posteriorment pel net, Óscar Albiach, qui ha guardat la carta amb la bona voluntat de fer-la arribar un dia a algun familiar.

Navarro va ser un dels homes que van ser condemnats a la pena capital en els consells de guerra del jutjat d’Alzira. Juntament amb ell, foren afusellats 210 persones més d’edats dispars i que havien nascut a pobles diferents, però tots van acabar al mateix destí: a una de les fosses comunes més grans del País Valencià.

La fossa compta amb una particularitat i és que va ser exhumada per primera vegada a finals dels anys 70. Van traure els repressaliats de baix de terra, amb una pala, i els van posar sota el primer monument memorialista del País Valencià

Aquesta fossa compta amb una particularitat i és que va ser exhumada per primera vegada a finals dels anys 70. Els soterradors de l’època, sota les ordres del primer alcalde democràtic d’Alzira després de la dictadura, Paco Blasco, van traure els repressaliats de baix de terra, amb una pala, i els van posar sota el primer monument memorialista del País Valencià. Així, les restes de dos centenars de persones van acabar repartides en 50 bosses de plàstic fins que, 44 anys després, l’associació Fossar d’Alzira ha aconseguit fer una segona recuperació.

L’arqueòleg forense Javier Iglesias, membre de l’associació Arqueoantro, l’encarregada de la majoria d’exhumacions, esmenta que es troba davant del procediment de recuperació d’aquesta tipologia més multitudinari que ha vist mai. “És complex perquè estem acostumats a recuperar restes que estan en connexió anatòmica, és a dir, que el crani, les costelles i la resta d’ossos estan units, però en el cas d’Alzira, estaven dins d’una cripta i repartits en 50 bosses”, subratlla.

Les restes de Navarro es troben a la Facultat de Ciència de la Universitat Autònoma de Madrid, on l'equip de l'antropòleg Javier Iglesias, format pels tècnics de laboratori Gema López, Alba Nistal, Pablo Gallego i l'estudiant Bea Bueno, s'encarrega d'analitzar els ossos i individualitzar-los. Un treball que Iglesias descriu com a la “part oculta de les exhumacions”, perquè ningú la veu.

El procés de recuperació consta de tres fases. Una primera, que és l’exhumació o la intervenció de totes les restes que es trobaven dins de la cripta del monument; una segona, que permet relacionar totes les peces òssies d’un mateix individu; i una tercera, que és la identificació genètica.

Primera fase, 25.221 peces ossàries dividides en sacs

Durant els dies del 5 al 15 i del 26 a 29 de juny del 2023, l’Associació Científica Arqueoantro, finançada per l’Ajuntament d’Alzira, a través de la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica, va buidar per complet el Fossar d’Alzira. Els sacs van ser extrets d’un en un i amb molta paciència, tal com explica López, vestida amb una bata blanca i mentre treballa en la reconstrucció d’un crani al laboratori.

La cripta estava plena d'arrels i els sacs es trobaven esquerdejats, per la qual cosa van haver de portar a terme “tota una operació logística” perquè no es desferen. L'espai no permetia als arqueòlegs maniobrar ni moure's còmodament, de fet, van haver de baixar a la cripta amb casc i llanterna. En posició de quadrupèdia, amb esforç i pràcticament a les palpentes, van extraure totes les bosses.

Una vegada fora, les van traslladar a les instal·lacions del cementeri amb l'objectiu de fer una anàlisi preliminar, en què es van assecar i netejar les restes per evitar la proliferació de fongs. Uns dies després d'acabar la tasca, quan els ossos estaven completament secs, van ser traslladats a una altra dependència per a la seua classificació i enumeració.

López considera que és “necessari” que hi haja ulls mirant: “Són víctimes de violacions de drets humans que han estat enterrades amb veritats ocultes. Vull que observen, que graven i, sobretot, que es parle“

Amb els ulls de tothom apuntant-li al bescoll, López va treballar a l'exhumació, un procés obert a totes les famílies i a qualsevol persona que vulga seguir les feines. Qui ho desitge pot ser a la primera fase de qualsevol exhumació. En aquest cas, els presents van observar des de l’extracció dels sudaris de l'ossari fins a la classificació de les restes. En compte d'incomodar a l'equip, López considera que és “necessari” que hi haja ulls mirant: “Són víctimes de violacions de drets humans que han estat enterrades amb veritats ocultes. Vull que observen, que graven i, sobretot, que es parle”.

Un total de 25.221 peces ossàries estaven dividides entre els sacs, el que es tradueix en una mitjana de 4,5 persones per sudari, de les quals només es conservaven 6.258 ossos complets i d'una sola peça. Fins al moment, segons confirma Iglesias, no s’han trobat casos de tal magnitud, hi ha algunes excepcions, però de menor volum, com ara a Vila-real (Castelló), on hi ha 20 víctimes dels bombardejos i afusellaments a un monument; o el cas d'Énguera (València), on hi havia nou republicans sota el mausoleu de qui és considerat el primer polític feixista a Espanya, el doctor José María Albiñana. En cap de totes dues fosses, al contrari que en Alzira, es van trobar els cossos dividits en bosses.

Segona fase, “una problemàtica important”

Els cossos són traslladats a Madrid en caixes de cartó que s'enumeren de l'1 al 50, xifres que corresponen amb els sacs totals extrets i que han inventariat els experts meticulosament per primera vegada. Quan van traure les bosses de l'ossari no tenien cap identificació, “una problemàtica important”, com detalla Iglesias, perquè l'exhumació s'ha convertit en “un vertader trencaclosques”. Els experts no saben si les restes d'una persona es conservaven en un únic sudari o, per contra, estan repartides en més sacs.

Per a comprovar-ho, el primer pas l'ha fet l'associació Fossar d'Alzira amb la creació d'una base de dades del llibre de defuncions del cementeri. Aquest mostra, per exemple, que a la 'zona 9' i 'andana 10' hi havia quatre persones. A partir d'aquesta informació, els experts tracten d'esbrinar si els soterradors de l'època van desenterrar tots els cadàvers junts i van ser minuciosos a l'hora de posar-los a les bosses o si, contràriament, els van repartir indistintament en diferents sudaris i si, fins i tot, es van deixar alguna part sota terra. “És habitual que, quan una recuperació no es fa de manera científica o professional, es deixen un braç perquè està pegat a la paret”, apunta Iglesias.

A un laboratori minúscul, ocupat en gran part per aquestes caixes, és on els investigadors enllacen els fragments dels ossos per reconstruir l'esquelet dels assassinats a Alzira. A aquesta segona fase de la recuperació, sol·licitada per l'associació i finançada per la Delegació de Memòria Democràtica de la Diputació de València, es realitza també l'estudi antropològic forense, que consisteix a determinar l'edat, sexe, estatura, patologies i traumatismes perimortem de les víctimes. 

Alba Nistal, qui es troba analitzant la caixa número 22 i porta un raspall a les mans amb el que frega un fèmur, assenyala que, per a encaminar l'estudi, han començat a analitzar els ossos llargs. Aquests són els que millor s'han conservat, determinen el nombre mínim d'individus i fan més fàcil l'associació entre si pel tipus de fractura. “Obrim la caixa, netegem els ossos perquè estan plens de porqueria, prenem mesures, fem fotos, apuntem els caràcters individualitzats, com, per exemple, les fractures, i després es codifiquen les peces per tindre-les localitzades”, apunta.

La tècnica registra aquestes característiques a una fitxa, on escriu els números de codificació, que sempre comencen amb el nombre del sac. “La idea és fer un garbell general de tots els sudaris i apuntar el que falta, per si després, quan s'examine la resta, es troba un fragment que case amb els ossos ja estudiats i s’associen les peces”, afegeix.

A l'hora d'analitzar les restes, Nistal es troba amb dos tipus de fractures: les evidències de violència per afusellament i els traumatismes de la primera recuperació. L'equip s'ha trobat molts ossos amb marques de pics, una prova que reflecteix que la primera recuperació no es va fer amb un pinzell, sinó pala en mà i fent esvorancs. La diferència entre els dos tipus de fractura, matisa, es veu en com es comporta el teixit.

La manera en què es va fer la primera recuperació impedeix fer una unió íntegra de totes les restes i, per això, en la majoria dels casos, les persones queden incompletes

Quan la persona està viva o propera a la mort, té lloc una mena de recuperació a l’os i, per la part de la fractura, es veu una superfície plana i plàstica. En canvi, les fractures causades per les palades, es diferencien perquè l’impacte pren forma de branca, com si el braç d'un arbre molt sec s'haguera esberlat. A més, la part per on l’os s’ha esquerdejat té una coloració diferent; si el trencament és postmortem, sol ser més blanquinós.

A aquesta fase s’uneixen les peces, una a una, amb la feina, el temps i els diners que comporta. La manera en què es va fer la primera recuperació impedeix fer una unió íntegra de totes les restes i, per això, en la majoria dels casos, les persones queden incompletes, perquè hi ha certes regions, com ara les costelles o les mans, on és impossible, segons remarca Iglesias, resoldre el trencaclosques.

Tercera fase, recuperar el nom de les restes

Una vegada individualitzades el màxim nombre de restes és hora de posar-los nom, saber qui eren per a tornar-los a les seues famílies. A aquesta fase, que no començarà fins a febrer de 2025, juga en contra un factor: els 84 anys que han passat des que les víctimes van ser llançades a la babalà dins d'una fossa. En el cas d'Alzira, com matisa Iglesias, els ha sorprés l'estat de conservació macroscòpic perquè és “molt bo”, encara que de vegades es pot tindre un os ben conservat i que no continga absolutament res de material genètic.

A través de l’ADN mitocondrial es busca la línia més propera, però els investigadors es troben amb un problema: la constància del material genètic, que moltes vegades es reparteix de la mateixa manera en un nivell generacional molt proper

A més a més, s’ha d’afegir que molts dels familiars que queden són nets, per la qual cosa aquesta càrrega es perd, especialment si és d’avi (home) a neta (dona). Entre un pare i una filla la càrrega teòrica genètica és d’un 50%, i la descendència d’aquesta filla heretaria un 25%, el que es pot traduir en un 0,01% de l’ADN del seu avi, o un 25%. “En el cas d’una neta el que busquem és l’herència femenina, que ve principalment de les mitocòndries: orgànuls que tenim a les cèl·lules que s'hereten exclusivament de les nostres mares i es transmeten a tota la seua fillada, tant masculina com femenina”, desenvolupa Iglesias. 

Així, a través de l’ADN mitocondrial es busca la línia més propera, però els investigadors es troben amb un problema: la constància del material genètic, que moltes vegades es reparteix de la mateixa manera en un nivell generacional molt proper. “Tinguérem un cas en què pensàvem que s’havia identificat una víctima, però per data i lloc de soterrament no corresponia, seria un cosí llunyà d’eixa família que se’n va anar a viure al poble del costat”, suggereix, a la vegada que adverteix: “La genètica és molt complexa; t’ho expliquen com a la solució, quan no ho és”. 

El paper de les institucions i associacions

Per a fer una exhumació com aquesta, el primer que cal és formar una associació i poder obtenir subvencions. En aquest cas, l’exhumació va començar quan el president de l’associació de Memòria Històrica de la Ribera Baixa, Jesús Granell, i Josep Bermúdez es van posar en contacte perquè ambdós tenien un familiar afusellat a Alzira. Aleshores, van decidir fer una crida per Facebook i veure quanta gent es trobava en la mateixa situació. Van obtindre diverses respostes i van portar endavant un projecte: el Fossar d’Alzira.

Per a fer les dues primeres fases, han aconseguit l’ajuda de la Diputació de València, encara que la preocupació del president de l’associació, Josep Bermúdez, és aconseguir una nova subvenció per a la tercera fase. S’ha d’afegir que la intranquil·litat ha augmentat després que el PP i Vox hagen aprovat la llei de concòrdia.

Davant d’aquesta incertesa, la vicepresidenta primera de la Diputació de València i màxima responsable de l'àrea de Memòria Democràtica, Natàlia Enguix, assegura que “passe el que passe” continuarà donant ajudes per a les exhumacions i, sobretot, que continuarà fent memòria.

Per a la diputada de Les Corts, la història és una ciència social i, si es deixa de banda la part sentimental d’un bàndol o de l’altre, el que està “clar” és que hi ha gent que sí que ha soterrat de “manera digna” els seus familiars. “A mi quan la gent de Vox em diu que del bàndol nacional també mataren a guàrdies civils, sempre els conteste el mateix: ‘si conoces a alguien que quiera venir a presentarnos un estudio de cuánta gente fusilaron y asesinaron del 1931 al 1936, aquí estamos’”, reivindica.

Ningú del bàndol nacional, recalca, ha sol·licitat a la institució provincial que recuperen les restes dels seus familiars perquè no estan ni en cunetes ni en fosses. Per aquest motiu, considera que “no té cap sentit clavar-ho tot al mateix sac”. Enguix es mostra molt segura que des de les administracions públiques “tenen el deure” de difondre tot el que va passar perquè no es repetisca. És més, considera que, perquè Espanya tanque la ferida, s’ha de fer justícia i entendre que la dictadura va vindre després d’un colp d’Estat a un règim democràtic.