Laboral
Marina d’Or, ciutat d’explotació

Volen iniciar el principi de la fi de Marina d’Or. El que per a algunes és la “Ciudad de Vacaciones”, per a unes altres és sinònim d’explotació i abusos empresarials. I per això, el personal empleat en el complex turístic s’ha posat en marxa per reivindicar els seus drets laborals i denunciar les males pràctiques de la companyia. Amb el nom ¡Al abordaje!, la campanya creada i difosa per Facebook ha servit de reflex de les dificultats contra les que breguen cada dia. Convocada per al 29 de juny, va començar a preparar-se ara fa un any i, mitjançant la xarxa social, s’han recollit diverses notícies per evidenciar la part menys visible d’este suposat lloc idíl·lic.

El caràcter estacional dels treballs que es realitzen a Marina d’Or dificulta l’organització de les assalariades. A més a més, com indiquen en el comunicat de la campanya, a això se suma “la forta repressió que hi ha, emprant l’acomiadament, l’amenaça i la coacció com a mètodes d’acoquinament davant de l’intent de mobilització”. Per estos motius, es van començar a planificar fa ja quasi un any, temps durant el qual han estat actives, desenvolupant diverses accions de protesta a Orpesa del Mar per fer visibles les demandes plasmades en la web. El repartiment de propaganda i les pintades a les instal·lacions han sigut els principals punts d’actuació per cridar l’atenció no només d’alts càrrecs, sinó també de la resta de personal empleat en el complex turístic. L’organització de la campanya assenyala que l’objectiu és “que tots i totes sàpiguen que el 29 de juny de 2018 Marina d’Or es bloquejarà si no escolten i accepten” les seues reivindicacions.

La vaga, que està plantejada per ser indefinida i per provocar una parada “com a mesura de pressió” durant els mesos de vacances —juny, juliol i agost—, ha sigut organitzada de manera anònima i clandestina per “iniciar una acció sindical autònoma com a òrgan de decisió”. La principal demanda és que es respecte el conveni de cada sector laboral en lloc d’establir el mateix per a totes les empleades. Però també s’exigix que se suprimisquen les clàusules addicionals abusives en els contractes i que es pose fi a la temporalitat dels treballs. A més a més, reclamen que es respecte la jornada laboral màxima de 40 hores setmanals i que se’ls paguen de manera íntegra les hores extres. Uns altres aspectes clau de la reivindicació són el compliment de la normativa de prevenció de riscos laborals, el pagament de les vacances i el cessament del control de les treballadores i treballadors amb els registres a l’eixida del torn, per exemple. Per assolir els objectius, la campanya està dirigida a treballadores, extreballadores, persones acomiadades i clientela.

Però són molts els obstacles als quals fan front a l’hora d’impulsar la vaga. Entre els més evidents, la por a les represàlies —com la pèrdua del lloc de treball—, la nul·la tradició de lluita del sector serveis i l’hostaleria “a causa del corporativisme que existix per l’alta temporalitat a la qual està sotmés” i la dificultat per organitzar a més de mil treballadores de la plantilla a curt termini. El Salto PV ha tractat de contactar amb Marina d’Or per a conéixer la seua versió dels assumptes tractats en este reportatge, però no n’hem tingut cap resposta.

Les ‘Kellys’ de Marina d’Or

Després d’una habitació, una altra. Jornades de fins a 14 hores canviant llençols, fregant i netejant els espais on les turistes descansen durant les vacances. Sense poder “portar-se un tros de pa a la boca” per falta de temps durant estes llargues jornades de treball i controlades a través de càmeres “per assegurar-se que no tenen cap tipus de distracció”, com ara telèfons mòbils o xerrades amb les companyes. Així descriuen extreballadores de Marina d’Or l’experiència laboral com a cambreres de pis a les instal·lacions del complex. Ara se les coneix com a Kellys i les reivindicacions que plantegen des dels col·lectius en què s’han organitzat a diverses ciutats de l’Estat espanyol han tingut una gran repercussió social i mediàtica. Tanmateix, les professionals que han treballat o treballen a la ‘Ciudad de Vacaciones’ de l’empresari Jesús Ger no s’han unit per a reclamar els seus drets, tot i que les condicions en què han treballat i treballen, són segons les antigues empleades, indignes.

Les huit hores es convertien en més d’una ocasió en “10 o 12 hores sense parar, perquè no eixies fins que acabaves les habitacions que ells deien i fregaves tots els passadissos, que eren quilomètrics

Carmen Olivares, exempleada de Marina d’Or, recorda les llargues jornades laborals a l’hotel Gran Duque com un malson. Treballava de cambrera de pis i, tot i que tenia un contracte de mitja jornada, assenyala que les huit hores es convertien en més d’una ocasió en “10 o 12 hores sense parar, perquè no eixies fins que acabaves les habitacions que ells deien i fregaves tots els passadissos, que eren quilomètrics”. La cambrera de pis rememora el seu primer dia de treball i la frase amb què va començar l’explotació: “Has de fer X habitacions i d’ací no te’n vas fins que les faces”.

Olivares indica que podia arribar a netejar “15 o més habitacions en un dia”. Un treball que suposava dedicar la seua vida només a la faena i que la deixava exhausta. Eixia d’allí “doblegada” i no es podia “ni alçar”. I no cal dir que estes hores de més no estaven retribuïdes: “Ho haurien de pagar com a extra, però no ho contemplen”, afirma defensa. Tanmateix, tampoc no preguntaven a les treballadores si volien fer estes “extres”, ja que era una imposició. I a les llargues jornades laborals, se sumaven unes altres obligacions inhumanes. Segons els testimonis, estava prohibida qualsevol pausa o descans que trencara el ritme de productivitat de la plantilla.

Vigilància 24 hores

Mirar el mòbil es convertix en un acte quasi temerari, perquè els passadissos tenen ulls. Diverses càmeres vigilen tots els racons del complex turístic. Abans, inclús els vestuaris on el personal es preparava amb els uniformes. Esta pràctica, totalment il·legal, acabaren eliminant-la, segons conten algunes de les treballadores entrevistades.

Les càmeres continuen presents en les instal·lacions hoteleres del complex. Les treballadores són observades i cadascun dels moviments que fan queda enregistrat

Les càmeres continuen presents en les instal·lacions hoteleres del complex. Les treballadores són observades i cadascun dels moviments que fan queda enregistrat. Viuen, diuen, una situació de control a la qual se sumen unes altres pràctiques intimidatòries. En finalitzar les jornades laborals, les empleades de Marina d’Or han de passar obligatòriament per un escorcoll. Un dia sí l’altre també els registren les bosses, les motxilles i, fins i tot, les butxaques, denuncien algunes extreballadores.

Una d’elles, Núria Gallardo, retreu que esta pràctica és molt humiliant. “A la gent l’escorcollaven per a entrar i per a eixir, i quan dic que l’escorcollaven et dic que era una cosa impressionant. Pareixia que érem detingudes o preses”, afegix. Un veí d’Orpesa del Mar, el poble situat just al costat del complex, conta que volia entrar a treballar com a personal de seguretat, però va rebutjar l’oferta perquè sabia que hauria de registrar els seus companys: “Em van dir que m’anaven a pagar 700 euros per huit hores. No vaig voler acceptar l’oferta perquè sabia que la meua jornada seria molt més llarga i perquè hauria de controlar la plantilla”.

Esta vigilància no es limita només al lloc de treball. Algunes persones la sofrixen les 24 hores dels set dies de la setmana. Martín, nom fictici, treballa en un dels hotels del complex des de fa cinc anys. La crisi el va colpejar fort i va haver de deixar el seu ofici de fuster. L’explotació va començar el mateix dia en què es va endinsar en esta ‘Ciutat de Vacances’. El control diari arribaria dos anys més tard.

Vaig contactar amb un programa de televisió a través d’una xarxa social, però, com que també investiguen allò que es comenta en qualsevol plataforma sobre el complex, em van castigar

No es tracta d’una actuació arbitrària, perquè l’empresa sap quines persones ha de tindre vigilades.“Existix un equip de seguiment que observa aquells treballadors que han intentat publicar en alguna ocasió la realitat de Marina d’Or”, denuncia. “En el meu cas, vaig contactar amb un programa de televisió a través d’una xarxa social, però, com que també investiguen allò que es comenta en qualsevol plataforma sobre el complex, em van castigar”. El van suspendre d’ocupació i sou durant dos mesos i la seua llibertat es va vore restringida. Cada pas que dóna. Cada bar que freqüenta. “Sé que em controlen però tant jo com la resta estem ací perquè ho necessitem”, confessa.

Les il·legalitats no acaben ací. Existix, segons les empleades, un clima de treball basat en pressions i en bregues constants per part d’encarregades o superiors. Carque recorda la governanta com una persona molt autoritària. “Posen la més necessitada econòmicament com a encarregada i es convertix en algú pervers”, critica. L’excambrera de pis, que va decidir deixar el seu treball després de dues temporades, assenyala que la seua superior va passar de ser una bona companya, amb qui totes treballaven a gust, a ser una figura dominant a la qual totes temien.

Este comportament per part d’algunes caps no és un cas aïllat. Així ho demostra també l’experiència d’Olivares. La seua encarregada també era una persona molt temuda per part de les cambreres de pis. “El tracte amb la governanta era horrible. Ningú no s’atrevia a mirar-la a la cara”, confessa. Les seues companyes i ella mateixa treballaven sota la pressió de fer-ho tot correctament per tal d’evitar represàlies i sofrir “bronques desmesurades”, segons relaten.

“Si et sobrava producte a l’hora de cuinar, et ficaven una multa. Si et faltava producte, també. Deien que no tenies previsió

Àngel Ballesteros, extreballador de Marina d’Or, va patir un altre tipus de càstig únicament per reclamar el que li corresponia de sou. El que va ser cap de cuina en el complex durant set temporades recorda que va denunciar el director de l’hotel en què treballava perquè els seus companys i ell cobraven menys del que posava en el contracte. La resposta de Marina d’Or va ser traslladar-lo a treballar a Vila-real Palace.Un càstig que va comprendre després.

Ballesteros es va trobar amb el fet que “no et computaven les hores d’anada i tornada des d’Orpesa fins a Vila-real. A més a més, sols pagaven la gasolina si es comprava a l’empresa de Jesús Ger”. Es tracta d’una represàlia prou comuna, segons l’extreballador. “Si denunciaves alguna cosa, t’enviaven a un altre lloc i, per tal d’excusar este canvi, deien que havien de fer reformes o neteja, però era sempre mentida”, afegix. Durant estes “aturades”, l’extreballador assegura que acomiadaven moltes persones i, encara que eren fixes discontínues, contractaven gent nova. “Esta pràctica és totalment il·legal, perquè (en casos així) has de trucar a la plantilla més antiga; en cas contrari, es tracta d’una destitució improcedent”. De fet, moltes treballadores denunciaren esta iregularitat i la justícia els va donar la raó.

Ballesteros relata també les amenaces que rebia durant tota la jornada laboral. Se’ls intimidava amb multes que restaven diners a la nòmina. “Si et sobrava producte a l’hora de cuinar, et ficaven una multa. Si et faltava producte, també. Deien que no tenies previsió”, denuncia. Però, això no solament suposava una reducció en els sous a finals de mes. També —explica— “et podien llevar dies de les vacances”. A més a més, per tal de satisfer les demandes de superiors, havia de fer més hores de les que figuraven en el contracte, però “estes no es cobraven, perquè les atribuïxen al fet que no eres productiu”, lamenta.

Martín exposa que si no complixes amb unes certes mesures, com no calcular bé les racions de menjar o no rentar-te les mans, “t’arriba una carta d’amonestació i et lleven, per exemple, aproximadament 50 euros” i per a una persona que cobra 700 euros, 50 poden dificultar-li la situació. També ha criticat que la prevenció de riscos laborals és pràcticament nul·la i que els mitjans tècnics són mínims. “El material per a treballar és escàs”, apunta i afegix que “si, per exemple, has de moure un armari i té les rodes oxidades, et danyes els ronyons”, però ho has de fer.

Baixes

“Si et posaves de baixa, et tiraven al carrer”, recorda Ballesteros, que va ser testimoni del cas d’un company que va tindre un accident i, eixe mateix dia, li van donar la baixa —la qual cosa requerix temps— i li van denegar l’entrada en les habitacions dels apartaments destinats a les treballadores. En gran part de les ocasions eren acomiadades i, si tenien sort, tornaven “abans de 15 dies”. Per a Ballesteros “l’autoritat laboral no té cap sentit allí”, encara que destaca que algunes caps també s’han trobat en una situació pareguda. En l’actualitat, Martín assegura que la gestió de les baixes mèdiques ha millorat. En el seu cas, va sofrir un lumbago al juliol. Va rebre atenció en el centre mèdic i li van pagar per la baixa. Encara que reconeix que no poden queixar-se, perquè si ho fas, t’acomiaden.

Manipulació psicològica

Falses promeses. Llocs de treball d’ensomni. La forma en què Marina d’Or contacta amb les seues futures treballadores és bastant semblant als anuncis televisius que fa. Tot són avantatges dins de la ‘Ciudad de Vacaciones’. Però, a l’hora de la veritat, el somni es convertix en malson, com en el cas d’Àngel Ballesteros. Una de les persones encarregades de contractació de l’empresa li va prometre un sou digne, incentius, un horari acceptable i tots els mitjans per traslladar-se des d’on residia, Barcelona, fins al complex turístic. Eclipsat per les condicions i les facilitats que li va assegurar aquella veu darrere del telèfon, va deixar el seu treball i va marxar fins a Orpesa del Mar. No obstant això, el lloc de treball que li havien promés com a segon cap de cuina es va convertir en cap de partida sobre el paper i els incentius no es trobaven enlloc en aquell document contractual que va haver de signar, perquè ja havia deixat enrere el seu antic treball i tota la seua vida a Barcelona. “No em van donar ni tan sols la roba ni el calçat”, recorda.

Un cas similar li va ocórrer a Gallardo, també extreballadora. Després d’una entrevista laboral, li oferiren portar una de les tendes més exclusives de Marina d’Or, per “1.200 euros al mes i un percentatge d’un 3% per vendes”, concreta. Pocs dies abans de començar, va anar a Recursos Humans perquè li donaren les credencials i signar el contracte. “No vaig parar molta atenció en aquell moment, però sí que és cert que no em van deixar quedar-me la còpia del treballador”, recorda.

Denúncies

Cansades de callar i d’aguantar, volen impedir que unes altres persones passen pel mateix infern. I amb ràbia i indignació per com han sigut tractades, les extreballadores de Marina d’Or han trobat en les xarxes socials una eina per combatre les condicions laborals de l’empresa per a la qual van treballar dies, setmanes, mesos o anys. S’han unit totes les persones que han conegut ‘La realitat de Marina d’Or’. De fet, este és el nom del grup creat a la xarxa social Facebook, en el qual es posa en relleu com funciona i com és el treball en el complex turístic castellonenc. La impulsora d’este grup va ser Gallardo. I prompte va patir les conseqüències de no voler resignar-se.

A l’administradora del grup “La realidad de Marina d’Or” l’han demandada en més d’una ocasió amb l’objectiu que tanque la plataforma digital i així silenciar les denúncies públiques de les exempleades. Gallardo explica: “Ho han intentat per totes les vies. Com que a Castelló no es va admetre a tràmit, van demandar per la via penal, perquè ells em responsabilitzen de tots els comentaris”. Tanmateix, mai no va estar sola. “Entre tots els membres del grup van iniciar una campanya de crowdfunding i la gent va començar a col·laborar econòmicament perquè poguera pagar un advocat”, celebra.

Gallardo no fou l’única demandada per Marina d’Or. Carque també va rebre un dia la citació de la mà de dos policies. La seua denúncia, a diferència de la relatada anteriorment, era per un únic comentari en el grup. “Va ser per una publicació en Facebook per ajudar a Núria Gallardo, perquè em va bullir la sang en vore que li demanaven fins a dos anys de presó”, explica. En el comentari va parlar d’uns altres temes, com el negoci de la coca, vinculant-lo al complex turístic arran una vivència que li havia comentat una tercera persona.

El dia del juí va rebre el suport de companyes i companys que van anar amb pancartes i hi van estar presents quan va aparéixer l’advocat de Jesús Ger. Tanmateix, l’empresari no va acudir. Per este motiu, a pesar de la gravetat de l’acusació —calúmnies—, Carque va ser absolta per l’absència de Ger. Recorda l’actitud de l’advocat de l’amo de Marina d’Or com a prepotent i amb la intenció d’aconseguir els seus objectius com fóra. “El xic va anar darrere de la taula per a dir-li a la jutge el que havia de fer però, com que no s’havia presentat el denunciant no es podia fer res”, assenyala.

MITJANS DE COMUNICACIÓ

Les treballadores se senten silenciades i menyspreades pels mitjans de comunicació. No és necessari indagar molt per a comprovar que estes denúncies no han tingut repercussió mediàtica, com tampoc les queixes de les treballadores i extreballadores. Marina d’Or mai ix en premsa per l’explotació o les demandes de les empleades, sinó pels diferents esdeveniments que s’organitzen a les seues instal·lacions. Per este motiu, a excepció d’aquelles persones que vulguen indagar en xarxes socials, que coneguen les condicions laborals per familiars o amistats que les han patides al complex turístic, la imatge que té la ciutadania de Marina d’Or dista de la realitat.

El reportatge que va preparar Equipo de investigación de La Sexta, sobre ‘la Ciutat de les Vacances’ va ser un halo d’esperança per a les extreballadores. Tanmateix, el resultat no va ser satisfactori perquè el consideren superficial i no retrata tota la realitat. “Després de dues hores d’entrevista i de dos anys esperant que l’emeteren, quan el van traure va ser indignant. Pareixia que li estaven fent propaganda a Ger”, lamenta Gallardo. A més a més, este reportatge actualment no es pot vore sencer en la xarxa, “una raó més per comprovar com funciona el tema”, subratlla. Ballesteros denuncia que no va eixir, per exemple, “el menjador de personal amb escombraries” o “el que nosaltres diem les ‘catacumbes’, els passadissos que hi ha sota els hotels i que són deplorables”.

Manteniment

La qualitat dels productes no sempre corresponien a allò que Marina d’Or anunciava als seus cartells i espots televisius. “En un hotel de tres estrelles les cambreres fregaven les olles en el sòl, perquè no hi havia piques ni cap lloc”, descriu Àngel Ballesteros sobre la seua experiència a la cuina, en la qual va passar moltes hores. Tanmateix, malgrat les condicions, no hi havia represàlies per a Marina d’Or perquè “sanitat avisava de quan anava. Estava tot pactat perquè quan aplegaren tot estigués correcte”, explica Ballesteros. Els caps avisaven als empleats perquè quan vinguera la inspecció tots els establiments la pogueren passar sense cap problema. “El que no entenia ningú és com no estava tancada la meitat del complex turístic”, diu el treballador.

En un hotel de tres estrelles, les cambreres fregaven les olles en el sòl, perquè no hi havia piques ni cap lloc

Sindicats del poder

Tanmateix, la realitat és que, amb les inspeccions controlades, una altra via per tal de reclamar unes condicions dignes són els sindicats. Però, “el comité d’empresa mai va eixir”, lamenta Ballesteros. L’extreballador comenta que quan va preguntar pel comité el van informar que allí també estava la germana de Jesús Ger. “Això no podia ser, però com que estava en nòmina, doncs, la van ficar dintre”, denuncia. Així, per tant, algunes de les treballadores i treballadors que han vist que no compten amb una defensa sindical han optat per unir-se i reclamar conjuntament els seus drets.

Marina d’Or reunix molts factors que poden desencadenar una vaga, com l’incompliment de les jornades laborals, l’explotació o els sous baixos. Tan sols queda vore si el somni d’aquelles persones que treballen en el complex turístic és suficient per a impedir dormir a qui les manté en la precarietat.