We can't find the internet
Attempting to reconnect
Something went wrong!
Hang in there while we get back on track
Opinión
El futbol com a mesura de totes les coses
El dia 29 de maig de 2021, a l’Estadio do Dragão de Porto, Portugal, un equip arbitral de 8 persones, capitanejat pel valencià Tonyo Mateu Lahoz, dirigia la final de la Lliga de Campions Masculina de futbol 2020-2021, entre els equips anglesos del Manchester City de Pep Guardiola i el Chelsea de Thomas Tuchel. Mateu Lahoz, com és conegut en els mitjans de comunicació especialitzats, és un àrbitre singular, que prova d’adaptar al futbol modern una filosofia de la ingenuïtat: els jugadors són honestos, no menteixen, no figuren una altra cosa en el que la dinàmica del joc i l’adrenalina originen, són esportistes, persones que juguen, abans que els professionals més ben pagats del món. Dins dels 100 per 64 metres de gespa, tornen a ser els xiquets que amb 12 anys començaven a aprendre les dimensions de l’11 contra 11, a comprovar si les seues cames en creixement arribaven com per dur la pilota allà on volien, a empetitir-se els porters entre els arcs gegantins. Mateu Lahoz creu que els valors que van aprendre són un coneixement que viatja de baix cap a dalt: la il·lusió, el respecte, l’honradesa vers els contraris i els companys. Potser Tonyo és un ingenu, però això és el que el fa singular: juguen, juguen.
Qualsevol que haja passat pels camps on es desenvolupen les competicions infantils li podria dir que les coses han canviat, que la sobreexposició al futbol professional fa que l’educació que els jugadors aprenen durant la seua formació ja no és la de la diversió, sinó la competició als límits del reglament. Veure com un xiquet s’atura quan ha xocat amb un contrari i aquest jau a terra, quasi plorant, més interessat en el seu estat que en continuar la jugada, és, malauradament, l’excepció.
Camp 3, Alevins de segon any, l’equip A ja ha guanyat la lliga, li treu més punts al segon dels que queden per jugar. L’equip B quedarà entre els tres últims. Tanmateix, aquell dia, tot els anava de cara, tres arribades, tres gols, mentre que els davanters de l’equip campió no tenen l’espiell ajustat i el porter sembla endormiscat. Plou lleugerament, el que fa la gespa més ràpida, més propensa a les relliscades. Aquí no hi ha tacs de sec i tacs d’humit. En un dels atacs per la banda dreta, l’extrem de l’equip B esvara a força velocitat per la línia de fons fins que s’estampa contra la barana tubular que rodeja el camp. S’ha fet mal, el tub central li ha impactat a les costelles, crida i plora. La reacció dels seus companys, mentre els dos entrenadors i l’àrbitre l’atenen i el seu pare envaeix el terreny de joc, a penes mantenint l’equilibri, és cridar en direcció a la banqueta, demanant als suplents que s’afanyen per eixir a jugar.
Alguna cosa ja no serà igual: han après que l’espectacle ha de continuar, que l’espectacle ho és tot, que tot s’hi val, en la victòria
Els seus propis companys es preocupen abans per continuar la juguesca que van guanyant. Potser la reacció dels entrenadors devia ser suspendre el partit i enviar-los tots a les dutxes, arran del seu comportament, però no ho fan. Esperen, el nano va recuperant-se, no ha passat res. Però sí ha passat, alguna cosa s’ha trencat en l’esperit. Alguna cosa ja no serà igual: han après que l’espectacle ha de continuar, que l’espectacle ho és tot, que tot s’hi val, en la victòria. A partir d’ara, els valors no van de baix cap amunt, la piràmide s’ha invertit: fingir, exagerar, fer trampes per mirar d’enganyar l’àrbitre, anorrear el contrari, això és el que compta, això és el futbol.
Per a l’espectador, el forofisme ha substituït la diversió. N’hi ha molt poca gent que veu els partits amb la mirada de l’afeccionat. Fins i tot quan l’equip contrari compta amb un jugador que meravella, trena una jugada perfecta, remata de manera acrobàtica o amb una perfecció tècnica inqüestionable, fins i tot en els molts moments en què la fortuna aporta el seu gra d’incertesa o el rèferi pren una decisió errònia, en tant que els errors formen part de la humana condició, veuen una mà negra al darrere. Ningú no creu ja en l’honradesa dels competidors.
Tanmateix, l’ascendència del futbol és imparable. En els moments de més alta incidència de la pandèmia covid-19, mentre tothom restava a casa, en diferents graus de confinament, el futbol semblava tenir butlla. Les biblioteques estaven tancades, els museus estaven tancats, els teatres, les sales de concerts, ningú no va estrènyer-se les meninges per buscar alternatives segures per a l’ús dels equipaments culturals, però els xiquets van ser els primers a tornar a entrenar sobre la gespa, perquè el virus té una baixa incidència a l’aire lliure, deien. El sol mata el bitxo i si sanitat ho permet, els responsables polítics de l’esport no van a llevar-li la contrària, tot siga per l’esport, que és l’exemple de la salut. Al capdavall, el percentatge més alt d’infeccions s’ha donat en espais tancats i en context social. Ningú no s’infecta treballant o jugant a futbol. Perquè ni una cosa ni l’altra són ja socialització, només competició i producció.
L’època de vacunes, amb una estricta programació per grups d’edat i col·lectius sensibles i imprescindibles, ha coincidit amb la represa de les competicions internacionals
L’època de vacunes, amb una estricta programació per grups d’edat i col·lectius sensibles i imprescindibles, ha coincidit amb la represa de les competicions internacionals. Sempre s’ha dit que els equips nacionals de futbol, arran del pensament olímpic del Baró de Coubertin, havien de substituir els exèrcits en la lluita identitària. No és estrany, doncs, que davant l’amenaça de no poder participar en l’Eurocopa, el col·lectiu de seleccionats haja estat considerat col·lectiu imprescindible, com els militars, com la policia, com els sanitaris, ningú no recorda ja la categoria d’imprescindible que s’havia atorgat mitjançant els aplaudiments al personal dels supermercats, als forners de pa, al personal de neteja, s’havia de lluitar amb la samarreta posada, i això anava per davant de tot.
Després de molts anys en què el món m'ha permés variades experiències, tot el que sé, a la llarga, sobre moral i les obligacions dels homes, li ho dec a l'esport, al que vaig aprendre amb el RUA (l’equip de futbol de la Universitat d’Alger), aquestes paraules d’Albert Camus, pronunciades en l’entrevista publicada a la revista France Football l’any 1957, sota el títol “Ce que je dois au football”, i que reprodueixen el que prèviament havia dit en la conferència “L’Appel pour une trêve civile” (Crida a una treva civil), al Cercle du Progrès d’Alger, organitzada pel Moviment Liberal, en pro de la reconducció pacífica del conflicte franco- algerià, són sempre una manera de reconciliar-se amb l’esport de la pilota als peus. “Prompte vaig aprendre que la pilota no sempre ve per on s'espera. Això em va ajudar molt en la vida”.
Cada partit és una narració diferent, un relat propi, independent de la resta, imprevisible. El futbol és l’esport més democràtic, l’únic on la diferència de qualitat individual es pot compensar amb esforç i un treball tècnic en equip que equilibra la balança. En la resta d’esports d’equip, quan un d’ells compta amb algú que sobreeix, per les seus condicions naturals, pel seu talent, el resultat està escrit a la bestreta. Al futbol no sempre és així. I això és el que el fa atractiu, imprescindible en una modernitat, calculada al milímetre, predestinada.
És per això que continuem mirant futbol, sense pensar en el que s’hi mou al darrere, a pesar de. Tanmateix, el costat fosc hi és present.