Opinión
El futbol com a mesura de totes les coses

L’Eurocopa de futbol ha començat envoltada de polèmiques a dojo, les vacunacions exprés, els camps amb públic, la designació de les ciutats que acullen els partits, però res no fa aturar l’espectacle, la bombolla de l’Esport Rei.
20 jun 2021 11:20

El dia 29 de maig de 2021, a l’Estadio do Dragão de Porto, Portugal, un equip arbitral de 8 persones, capitanejat pel valencià Tonyo Mateu Lahoz, dirigia la final de la Lliga de Campions Masculina de futbol 2020-2021, entre els equips anglesos del Manchester City de Pep Guardiola i el Chelsea de Thomas Tuchel. Mateu Lahoz, com és conegut en els mitjans de comunicació especialitzats, és un àrbitre singular, que prova d’adaptar al futbol modern una filosofia de la ingenuïtat: els jugadors són honestos, no menteixen, no figuren una altra cosa en el que la dinàmica del joc i l’adrenalina originen, són esportistes, persones que juguen, abans que els professionals més ben pagats del món. Dins dels 100 per 64 metres de gespa, tornen a ser els xiquets que amb 12 anys començaven a aprendre les dimensions de l’11 contra 11, a comprovar si les seues cames en creixement arribaven com per dur la pilota allà on volien, a empetitir-se els porters entre els arcs gegantins. Mateu Lahoz creu que els valors que van aprendre són un coneixement que viatja de baix cap a dalt: la il·lusió, el respecte, l’honradesa vers els contraris i els companys. Potser Tonyo és un ingenu, però això és el que el fa singular: juguen, juguen.

Qualsevol que haja passat pels camps on es desenvolupen les competicions infantils li podria dir que les coses han canviat, que la sobreexposició al futbol professional fa que l’educació que els jugadors aprenen durant la seua formació ja no és la de la diversió, sinó la competició als límits del reglament. Veure com un xiquet s’atura quan ha xocat amb un contrari i aquest jau a terra, quasi plorant, més interessat en el seu estat que en continuar la jugada, és, malauradament, l’excepció. 

Camp 3, Alevins de segon any, l’equip A ja ha guanyat la lliga, li treu més punts al segon dels que queden per jugar. L’equip B quedarà entre els tres últims. Tanmateix, aquell dia, tot els anava de cara, tres arribades, tres gols, mentre que els davanters de l’equip campió no tenen l’espiell ajustat i el porter sembla endormiscat. Plou lleugerament, el que fa la gespa més ràpida, més propensa a les relliscades. Aquí no hi ha tacs de sec i tacs d’humit. En un dels atacs per la banda dreta, l’extrem de l’equip B esvara a força velocitat per la línia de fons fins que s’estampa contra la barana tubular que rodeja el camp. S’ha fet mal, el tub central li ha impactat a les costelles, crida i plora. La reacció dels seus companys, mentre els dos entrenadors i l’àrbitre l’atenen i el seu pare envaeix el terreny de joc, a penes mantenint l’equilibri, és cridar en direcció a la banqueta, demanant als suplents que s’afanyen per eixir a jugar.

Alguna cosa ja no serà igual: han après que l’espectacle ha de continuar, que l’espectacle ho és tot, que tot s’hi val, en la victòria

Els seus propis companys es preocupen abans per continuar la juguesca que van guanyant. Potser la reacció dels entrenadors devia ser suspendre el partit i enviar-los tots a les dutxes, arran del seu comportament, però no ho fan. Esperen, el nano va recuperant-se, no ha passat res. Però sí ha passat, alguna cosa s’ha trencat en l’esperit. Alguna cosa ja no serà igual: han après que l’espectacle ha de continuar, que l’espectacle ho és tot, que tot s’hi val, en la victòria. A partir d’ara, els valors no van de baix cap amunt, la piràmide s’ha invertit: fingir, exagerar, fer trampes per mirar d’enganyar l’àrbitre, anorrear el contrari, això és el que compta, això és el futbol.

Per a l’espectador, el forofisme ha substituït la diversió. N’hi ha molt poca gent que veu els partits amb la mirada de l’afeccionat. Fins i tot quan l’equip contrari compta amb un jugador que meravella, trena una jugada perfecta, remata de manera acrobàtica o amb una perfecció tècnica inqüestionable, fins i tot en els molts moments en què la fortuna aporta el seu gra d’incertesa o el rèferi pren una decisió errònia, en tant que els errors formen part de la humana condició, veuen una mà negra al darrere. Ningú no creu ja en l’honradesa dels competidors.

Tanmateix, l’ascendència del futbol és imparable. En els moments de més alta incidència de la pandèmia covid-19, mentre tothom restava a casa, en diferents graus de confinament, el futbol semblava tenir butlla. Les biblioteques estaven tancades, els museus estaven tancats, els teatres, les sales de concerts, ningú no va estrènyer-se les meninges per buscar alternatives segures per a l’ús dels equipaments culturals, però els xiquets van ser els primers a tornar a entrenar sobre la gespa, perquè el virus té una baixa incidència a l’aire lliure, deien. El sol mata el bitxo i si sanitat ho permet, els responsables polítics de l’esport no van a llevar-li la contrària, tot siga per l’esport, que és l’exemple de la salut. Al capdavall, el percentatge més alt d’infeccions s’ha donat en espais tancats i en context social. Ningú no s’infecta treballant o jugant a futbol. Perquè ni una cosa ni l’altra són ja socialització, només competició i producció. 

L’època de vacunes, amb una estricta programació per grups d’edat i col·lectius sensibles i imprescindibles, ha coincidit amb la represa de les competicions internacionals

L’època de vacunes, amb una estricta programació per grups d’edat i col·lectius sensibles i imprescindibles, ha coincidit amb la represa de les competicions internacionals. Sempre s’ha dit que els equips nacionals de futbol, arran del pensament olímpic del Baró de Coubertin, havien de substituir els exèrcits en la lluita identitària. No és estrany, doncs, que davant l’amenaça de no poder participar en l’Eurocopa, el col·lectiu de seleccionats haja estat considerat col·lectiu imprescindible, com els militars, com la policia, com els sanitaris, ningú no recorda ja la categoria d’imprescindible que s’havia atorgat mitjançant els aplaudiments al personal dels supermercats, als forners de pa, al personal de neteja, s’havia de lluitar amb la samarreta posada, i això anava per davant de tot. 

Després de molts anys en què el món m'ha permés variades experiències, tot el que sé, a la llarga, sobre moral i les obligacions dels homes, li ho dec a l'esport, al que vaig aprendre amb el RUA (l’equip de futbol de la Universitat d’Alger), aquestes paraules d’Albert Camus, pronunciades en l’entrevista publicada a la revista France Football l’any 1957, sota el títol “Ce que je dois au football”, i que reprodueixen el que prèviament havia dit en la conferència “L’Appel pour une trêve civile” (Crida a una treva civil), al Cercle du Progrès d’Alger, organitzada pel Moviment Liberal, en pro de la reconducció pacífica del conflicte franco- algerià, són sempre una manera de reconciliar-se amb l’esport de la pilota als peus. “Prompte vaig aprendre que la pilota no sempre ve per on s'espera. Això em va ajudar molt en la vida”.

Cada partit és una narració diferent, un relat propi, independent de la resta, imprevisible. El futbol és l’esport més democràtic, l’únic on la diferència de qualitat individual es pot compensar amb esforç i un treball tècnic en equip que equilibra la balança. En la resta d’esports d’equip, quan un d’ells compta amb algú que sobreeix, per les seus condicions naturals, pel seu talent, el resultat està escrit a la bestreta. Al futbol no sempre és així. I això és el que el fa atractiu, imprescindible en una modernitat, calculada al milímetre, predestinada. 

És per això que continuem mirant futbol, sense pensar en el que s’hi mou al darrere, a pesar de. Tanmateix, el costat fosc hi és present.

Informar de un error
Es necesario tener cuenta y acceder a ella para poder hacer envíos. Regístrate. Entra en tu cuenta.

Relacionadas

Genocidio
Genocidio Los seguidores del israelí Maccabi protagonizan una jornada de disturbios y enfrentamientos en Amsterdam
Israel manda dos aviones militares a los Países Bajos para “rescatar” a los ultras del equipo de Tel Aviv, mientras asesina al menos un centenar de personas en Gaza y Líbano en solo 24 horas.
Fútbol
Fútbol de clase ¿Qué se juega en el deporte?
Sobre la histórica relación entre deporte, política y movimiento obrero.
Fútbol
Fútbol El esperpento para elegir a un nuevo presidente de la RFEF
La nueva presidenta interina, María Ángeles García Chaves, 'Yaye', tiene por delante la tarea de llevar a cabo elecciones en el órgano rector del fútbol en España.
Genocidio
Genocidio El TPI emite la orden de detención contra Netanyahu y Gallant por crímenes de guerra
La Sala de Cuestiones Preliminares del TPI rechaza las impugnaciones de competencia formuladas por el Estado de Israel y emite órdenes de arresto contra Benjamin Netanyahu y Yoav Gallant.
COP29
Cumbre del clima La COP29 encara su última jornada con un final agónico sin acuerdo en los temas clave
Los borradores de los textos de negociación sobre la mesa quedan muy lejos de un acuerdo sobre financiación climática en línea con las necesidades para que el planeta no rebase los 1,5ºC de calentamiento medio.
Crisis climática
Informe de Unicef El cambio climático multiplicará por tres la exposición de los niños y niñas a las inundaciones para 2050
Es la proyección que hace Unicef en su informe 'El Estado Mundial de la Infancia 2024'. La exposición a olas de calor extremas será ocho veces mayor para 2050 respecto a la década del 2000. “El futuro de todos los niños y las niñas está en peligro”, advierte la agencia de la ONU.
Barcelona
Derecho a la vivienda El hartazgo por la vivienda impagable se da cita este 23 de noviembre en Barcelona
El amplio movimiento por la vivienda catalán, sindicatos y organizaciones vecinales, sociales y soberanistas demandan soluciones urgentes ante una crisis de vivienda sin solución a la vista
Tribuna
Tribuna Vivienda: es hora de organizarnos
La situación de crisis inmobiliaria nos exige leer el momento para acertar en las batallas que debemos dar ahora, reflexionar sobre los modos de acción colectiva y lograr articular una respuesta política amplia.
Turismo
Opinión Abolir el turismo
VV.AA.
Lleguemos a donde lleguemos, no puede ser que sea más fácil imaginar el fin del capitalismo que el fin del turismo.
Comunidad de Madrid
Sanidad Pública Los sindicatos denuncian a la Comunidad de Madrid por exponer a sus sanitarios a “gravísimos” riesgos
Solicitan la mayor indemnización económica pedida contra una administración por no contar con un verdadero plan de prevención de riesgos laborales para atención primaria.
Racismo
Racismo institucional Diallo Sissoko, una víctima más del sistema de acogida a migrantes
La muerte de este ciudadano maliense durante su encierro en el CAED de Alcalá de Henares ha puesto de manifiesto algunas de las deficiencias del sistema de acogida a migrantes en el Estado español.

Últimas

Palabras contra el Abismo
Palabras contra el Abismo Lee un capítulo de ‘Café Abismo’, la primera novela de Sarah Babiker
El barrio es el espacio físico y social en los que transcurre ‘Café Abismo’, la primera novela de la responsable de Migraciones y Antirracismo de El Salto, Sarah Babiker.
Violencia machista
25 de noviembre Con el lema “Juntas, el miedo cambia de bando”, el movimiento feminista llama a organizarse este 25N
En un año en el que ha vuelto al primer plano el debate público sobre la violencia patriarcal sistémica que siguen padeciendo las mujeres, la marcha del 25 de noviembre vuelve a las calles el próximo lunes.
Más noticias
Comunidad de Madrid
Paro del profesorado Nueva jornada de huelga en la educación pública madrileña
Este jueves 21 de noviembre el profesorado se vuelve a levantar contra las políticas del gobierno de Díaz Ayuso, que mantiene paralizadas las negociaciones para mejorar sus condiciones laborales.
València
dana A las 20:11, era tarde
Todavía conservamos el horror de cientos de coches amontonados y arrastrados por la riada. Es por esos millones de turismos y sus emisiones ─aunque no solo─ que vivimos en un planeta que se está calentando demasiado rápido.

Recomendadas

Memoria histórica
Memoria histórica Museo del franquismo, ¿eso dónde está?
España sigue ajena a la proliferación mundial de espacios museísticos dedicados a dictaduras y resistencias democráticas.
València
Dana y vivienda “La crisis de vivienda multiplicada por mil”: la dana evidencia el fracaso de las políticas del PP en València
La dana ha dejado a miles de familias sin hogar. Ante la inacción de las instituciones, han sido las redes familiares las que han asumido el peso de la ayuda. La Generalitat, tras décadas de mala gestión, solo ha podido ofrecer 314 pisos públicos.