9 d'octubre
“S'accepten les llengües del poder, però no la normalització de la que és del poble”

Al juny de 2016 un regidor de l'Ajuntament d'Oriola, en una de les seues intervencions, va utilitzar el valencià per a defensar-ho davant una moció presentada pel govern local del Partit Popular sobre “l'ús impositiu del valencià”. Segurament siga la primera i única vegada que es parlarà en valencià en un ple ordinari en tota la comarca del Baix Segura; una comarca que compta amb moltes singularitats i on destaca principalment la indiferència i el rebuig a l'ús del valencià. Aquella primera persona a emprar-lo i defensar-lo va ser Karlos Bernabé (1988), regidor de Canviem Oriola que respon a El Salto per a descriure les singularitats de la comarca més al sud del País Valencià i els motius que l'han portat a estar en la situació en la qual es troba.

Té alguna cosa a celebrar hui 9 d'octubre, el Baix Segura?
A voltes tens la sensació que hi ha molta gent al Baix Segura que se sent molt aliena a tot el que signifique una celebració de la identitat valenciana, potser per una espècie de desarticulació històrica que fa que estiguem com a orfes d'identitat. És una cosa que considere bastant perillosa políticament, perquè si no tens identitat no tens manera de compartir dolors ni de crear horitzons de futur comú. Jo diria que sí [tenim alguna cosa que celebrar avui], en la mesura en que estem en un escenari d'oportunitat. No és un fet assegurat, i tenim molts riscos per davant; però hem entrat en una fase històrica en la qual la identitat valenciana està en reconstrucció i això permet que el Baix Segura puga jugar un paper important reivindicant la importància del sud, la nostra relació amb l'horta i amb el camp, i que ha de ser un element fonamental del nou model productiu. Encara que de vegades es visca com una amenaça, la diversitat interna del País Valencià és una virtut, i això és el que hem de traslladar. El Baix Segura ha d'intentar adoptar una posició protagonista el 9 d'octubre, mirant cap al futur i celebrant la identitat que podríem construir.

Encara que de vegades es visca com una amenaça, la diversitat interna del País Valencià és una virtut, i això és el que hem de traslladar.

Com és el Baix Segura davant el valencià, indiferència o rebuig?
Em resulta difícil donar un diagnòstic amb el qual estiga segur i que considere fiable, perquè et trobes inputs i informacions molt diferents. Tinc la sensació que hi ha una bretxa generacional amb aquest tema. La generació del Canal 9 veu amb menys rebuig aquest assumpte que les generacions per damunt. En termes generals sí que existeix una certa indiferència o rebuig, però a mi de vegades em costa diferenciar quan es deu a la dualitat del Baix Segura pel que fa a altres territoris i quan a la pròpia identitat espanyola que ha estat basada en vore les llengües de les nacions de l'Estat com una amenaça, com un problema o com una cosa del folklore. Sociolingüística i històricament, hem sigut una comarca en la qual a partir del segle XVIII, sobretot, el català i el valencià desapareix del nostre territori; però hi ha moltes cròniques i treballs que demostren que, fins no fa tant, era la llengua vehicular d'Oriola en termes històrics.

Crida més l'atenció si parlàrem en el Baix Segura en valencià que si alguna ho fa en anglès, romanès, francès, rus…
A Oriola s’escolta parlar en valencià algunes vegades, però sol ser el perfil del docent que ve a fer classe. De manera gràfica, la mateixa gent o poders polítics que rebutgen la normalització del valencià accepten amb total normalitat que hi haja establiments a Oriola Costa que només atenguen en anglès, o que hi haja joves d'Oriola als quals quasi els miren malament per no parlar rus en el seu treball... Ací entra en joc una variable quasi de sentit d'època neoliberal: s'accepta una imposició lingüística si és una llengua associada al capital. S'accepten la llengua i els elements culturals associats al poder econòmic i que imposen la turistificació, però no la normalització de la llengua que és del poble. Costa molt que algú no s'estranye en sentir parlar valencià en els nostres carrers però, si es realitza un procés reeixit, pense que dins de 20 anys hi haurà una part del poder econòmic que estarà lligat a la nostra llengua.

En un dels teus articles, donaves els motius que ens havien portat fins ací. Ho vas qualificar com a transició reaccionària.
El País Valencià té una dualitat que Catalunya no té, però a voltes tinc la sensació que el Baix Segura no és tant una excepció sinó una exageració de la norma. El discurs que articula bastant bé el Partit Popular de “no tenim gens en contra del valencià però no pot ser una imposició” també l’utilitza a Alcoi i es queda més ample que llarg,el que passa és que ho fa parlant en valencià, que és una cosa bastant irònica. Hem heretat un blaverisme, és a dir, el valencià per a la festa, per a la casa o per a l'àmbit privat; però no com a llengua vehicular que vertebre el territori. Ací al Baix Segura és el camp més fèrtil perquè aquesta identitat aterre. De vegades em dóna la sensació de que el que li passa al Baix Segura no és una cosa diferent al blaverisme valencià, sinó una exageració del propi blaverisme. A València hi ha valencianoparlants que no estan a favor de normalitzar-lo perquè han comprat el relat que és només “per a parlar-lo en el poble”, així que ací que ni tan sols hi ha valencianoparlants aquest relat arrela amb molta més facilitat. Pot semblar paradoxal però a voltes, més que una excepció, som una exageració de la norma; de la pitjor identitat valenciana que hem heretat del Partit Popular.

Com descriuries el blaverisme?
Ens hem de remuntar a principis del segle XX o fins i tot abans. Ho resumiria com una espècie d'odi o fòbia cap a nosaltres mateixos. Una espècie de construcció valenciana que el que fa és veure com quasi un problema la nostra pròpia singularitat en el marc de l'Estat. En lloc de construir una identitat valenciana que puga ser perfectament compatible amb defensar un Estat espanyol plural i democràtic, defensant la identitat valenciana al mateix temps, es construeix una identitat valenciana que es basa precisament en rebutjar aquesta singularitat i a convertir-nos en una espècie de versió de platja, paella i ciment de la identitat espanyola.

No és el mateix la inacció, la despreocupació o el fet de no ficar atenció al foment del valencià que el rebuig actiu i les traves per a impulsar-lo o conservar-lo. En quin bàndol està el Baix Segura?
Jo vull creure que el poble del Baix Segura està per damunt o ja ha superat a la major part dels seus dirigents. Si analitzem el cas del Partit Popular d'Oriola tenim l'exemple més clar de rebuig: posar tot tipus de traves. En altres espais sí que hi ha més indiferència de viure-ho com alguna cosa aliena, però el problema és que el viure-ho com alguna cosa aliena hui és quasi com estar a favor que es defenestre. Si hi ha un sector del Baix Segura que es queda indiferent davant açò, el que està fent és impedir i boicotejar aquest procés de normalització. Però el que es confon és el relat: promoure'l no significa que esperem que la gent parle valencià. El Baix Segura és i serà sociològicament castellanoparlant, i amb molta honra. Però es tracta que la gent puga conéixer la llengua, sentir-la com a pròpia i no tenir cap problema a utilitzar-la i gaudir-la.

Promoure el valencià no significa que esperem que la gent el parle al Baix Segura, es tracta de que la gent puga conéixer la llengua, sentir-la com pròpia i no tenir cap problema en usar-la i gaudir-la.

S'ha generat un relat de la por utilitzant el discurs de la imposició?
Totalment, i és bastant ridícul. Imposar una llengua és una cosa que ja ha passat en la història d'Espanya, però quan s'impedia parlar certs idiomes. Açò és imposar una llengua. El que està fent el govern valencià és justament el contrari, és oferir-la i normalitzar-la. El castellanoparlant va a seguir sent-ho es faça el que es faça; açò consisteix simplement en que qualsevol persona per ser valenciana puga parlar en valencià. Però ací operen dos elements: el neoliberal de la llibertat individual i el de la identitat espanyola que rebutja de ple qualsevol llengua de l'Estat que no siga el castellà. És un còctel que és dinamita.

El rebuig o desenganxe per no fomentar el valencià, entén de sigles polítiques o ideologia en el Baix Segura?
Per a res. Ací hi ha més de frontera generacional que d'espectre polític. Sé de votants de Ciutadans o del Partit Popular que han naturalitzat molt més la llengua per edat. No dic que en ser més joves compren el nostre discurs, però sí que ho viuen amb més tranquil·litat. D'igual forma, hi ha gent autodeclarada progressista que, encara que no articulen un discurs de rebuig frontal a la llengua, sí que defensen l'argument de la imposició. Jo no tinc clar que siga un moviment tan majoritari com exageren els mitjans de comunicació o el PP, però sí és més transversal del que sembla.

Et sents sol defensant açò en la comarca?
No, m'he trobat amb molta gent que està “eixint de l'armari”. El fet de normalitzar el debat ha provocat que molta entenga que és la nostra llengua, i que cal cuidar-la i evitar que desaparega. El problema és que no és fàcil defensar-ho d'una manera que no siga en clau del valencianisme tradicional progressista, amb el qual jo puc sentir simpatia, però que ací crec que no va a funcionar. Ací funcionarà defensar la llengua com una qüestió democràtica i popular. Costa articular un discurs que tinga aquesta transversalitat, però en som bastants més dels que semblem, encara que hi ha gent que, encara que ho recolza, no ho fa públic per si té un cost.

Ací no funcionarà defensar la llengua en clau del valencianisme tradicional progressista, sinó com una qüestió democràtica i popular.

Creus que pot ser “el no parlar en valencià” l'element diferencial del tan arrelat sentiment de pertinença al Baix Segura?
No sabria dir-te. Utilitzem la mateixa llengua que a Múrcia i no hi ha un sentiment d'inclinació a Múrcia; allí parlen castellà com nosaltres i no ens hem refugiat en ells. Ací es diu la broma de “Ni pa’ Murcia ni pa’ Valencia, Vega Baja independencia”; per a mi tot humor, encara que siga humor, amaga sempre algun tipus de veritat cultural, i crec que aquesta és una mostra que tenim una articulació especial d'identitat valenciana. Considere que hi ha una part relacionada amb açò i una altra amb el model de quasi “subdesenvolupament” que hem tingut amb la bambolla i la desfeta urbanística. Es va destruir el litoral, es van implantar mals serveis, tenim un dels índexs de pobresa més alts de la província…. No és només l'element lingüístic, sinó també el fet que hem sigut la perifèria dins de la perifèria. Però ara li podem donar la volta: som una singularitat especialment castigada disposada a tenir un diàleg constructiu d'una nova identitat valenciana que diga que des d'ací podem aportar molt a la riquesa d'un nou País Valencià.

El valencià de la generació dels nascuts en el 80 podia nodrir-se del valencià a través de Canal 9. Quin paper juga un ens públic d'aquestes característiques?
Juga un paper fonamental i a molts nivells. Pots informar-te, entretenir-te o aprendre en valencià; no és només que millores l'ús de la llengua, sinó que l'acabes normalitzant com un element natural. Per a mi és fins i tot més important que qualsevol llei educativa. Hi ha una part dels que defensen el valencià que està fetitxitzant massa el paper dels decrets de plurilingüisme. Són importants, i han d'existir, però em pareix més necessari que qualsevol jove tinga una oferta cultural en valencià. Urgeix més una radiotelevisió valenciana de qualitat que un altre tipus de mesures, no solament per a defensar la llengua sinó per a construir identitat valenciana.

Urgeix més una radiotelevisió valenciana de qualitat que un altre tipus de mesures, no solament per a defensar la llengua sinó per a construir identitat valenciana.

El fet i la repercussió a nivell nacional que un regidor parlara en valencià en un ple de l'ajuntament d'Oriola, és una radiografia de la situació de la comarca del Baix Segura?
Vaig al·lucinar bastant. En part és trist perquè és una cosa que hauria de ser vista com un fet normal i no com una cosa excepcional. Amb aquest discurs vam tocar una cosa que apel·lava a un anhel que estava molt temps tapat: normalitzar la diversitat de l'estat espanyol. Aquesta repercussió té a vore amb una de les coses que hem de resoldre perquè no va ser resolta en la transició i que ara ens està esclatant en molts sentits, i és que la identitat espanyola no s'ha fet càrrec de la pluralitat de les llengües de l'Estat. Quan apareguem persones que, davant la seua sorpresa, reivindiquem amb força la protecció de llengües de l'Estat, emocionem a més gent. L'Espanya que ve, les forces transformadores que venim, sí ens fem de la pluralitat i ens enorgullim d'ella. S'ha construït el relat de que ací no existia sociolingüísticament i que tampoc existia solidaritat amb la llengua, però estem demostrant que no és així. Estem trencant un mite.

Traducció: Marc Chàfer