We can't find the internet
Attempting to reconnect
Something went wrong!
Hang in there while we get back on track
Valencià
Dues tàctiques, una mateixa estratègia
Els alacantins i els castellonencs van patir un bolc al cor en anunciar la setmana passada Vox, el partit d'ultradreta, dues declaracions institucionals atacant els trets culturals valencians. Una d'elles per trencar amb les normes del 32 també anomenades, normes de Castelló, ja que va ser allí on es va arribar a l'acord per la unificació de l'ortografia valenciana i altra, per desvincular la ciutat d'Alacant de la zona de predomini lingüístic valencià.
Afortunadament, tant a Castelló com a Alacant, la mobilització social va provocar un canvi tàctic en el Partit Popular que va frenar, per ara, l'estratègia de confrontació directa contra la llengua dels valencians i, que no és altra cosa que el qüestionament, larvat, de l'Estatut d'Autonomia Valencià, que està desplegant l'organització neofranquista.
Vox pretén fer esclatar pels aires totes els “consensos” que es van donar per dalt i les “imposicions” que es van acceptar per baix en la transició valenciana
Vox pretén fer esclatar pels aires totes els “consensos” que es van donar per dalt i les “imposicions” que es van acceptar per baix en la transició valenciana. Creuen que es donen les condicions per restaurar un ordre preconstitucional, objectiu que van d'abandonar als vuitanta. Un replegament identitari que passa per la recentralització d'Espanya i, per tant, la desaparició de model autonòmic actual. La millor posició de les elits espanyoles per vetllar pels seus interessos de classe en un món on el neoliberalisme ha entrat en una crisi profunda.
Representen a hores d'ara, el vessant més espanyolista, recentralista i antivalencianista de les dretes valencianes. Que fins a la crisi del model bipartidista, s'agrupaven majoritàriament en el si del Partit Popular i, la resta, en grupuscles neofeixistes com Espanya 2000 i abans de la seua desaparició en Unió Valenciana. Ara, en plena crisi del model nascut de la transició al País Valencià, no hi ha unanimitat en la tàctica a seguir per les dretes.
En general el PP manté el mètode que tants rèdits ha collit per desmantellar el País Valencià: continuar oferint les millors condicions al capital espanyol i servir de contenció a les demandes d'autogovern i construcció dels llaços comuns entre el Principat, Ses Illes i el País Valencià. Un programa que minimitza i redueix al valencià a una existència residual i allunyada de la unitat lingüística, única garantia perquè no desaparega com llengua.
Per Mazón i els seus, revalencianitzar la llegua significa relegar-la a les cases i a l'horta, com passava als anys 60. Fer-la inofensiva, en definitiva una llengua en desús. Per això pressiona a l'AVL, perquè s'òbriga “al valencià que es parla al carrer”. En poques paraules vol fer el mateix que Vox, afeblir al màxim un dels trets més important de la cultura valenciana que entronca amb la història i la cultura comuna als països catalans. La desaparició del Canal 9 al seu moment, la creació de l'AVL que paradoxalment per als seus artífex ara sembla massa pancatalanista, entre d'altres són un exemple de com ha actuat el PP al llarg dels seus anys del govern.
Volen desactivar el moviment sobiranista valencià, amb una guerra cultural on el centre es troba el secessionisme lingüístic com a punta de llança mentre que es disciplina a les forces productives al territori
Podria semblar que el PPCV, aposta tàcticament per contribuir des de la “perifèria” en la restauració del règim del 78. Però sense voler o no, el que estan és reforçant el discurs de l'extrema dreta que vol obtindre una posició avantatjada en la nova recomposició del capitalisme en la seua fase tardana amb un nou model de convivència diferent al marc estatutari que veuen ara insuficient per a les seues aspiracions. Amb tàctiques diferents coincideixen en la mateixa estratègia: desactivar el moviment sobiranista valencià, amb una guerra cultural on el centre es troba el secessionisme lingüístic com a punta de llança mentre que es disciplina a les forces productives al territori. Uns, cerquen la confrontació directa mentre que els altres maniobren sibil·linament com van fer tota la vida.
Però l'hegemonia de la dreta també ha sigut deguda al fet que no hi ha hagut cap projecte contraposat. El PSPV i el PCPV, amb el seu sucursalisme centralista, han mantingut una proposta autonomista farcida de claudicacions i traïcions. Històricament assumint el relatat que imposaven les dretes, acceptar els seus símbols (senyera amb la franja blava, la de diferenciar el valencià del català), assumir que seríem una comunitat de segona, acceptar el terme “Comunitat Valenciana”,.. fins i tot la mateixa llei d'ús del valencià va nàixer fallida amb zones amb les famoses excepcions i predominis que, no tan casualment, ara tornen a fer-se servir d'argument per a continuar atacant la nostra llengua. Resumint el progressisme valencianista van ocupar el seu lloc en la bastimentada del règim del 78.
Tampoc el botànic, contemporàniament, va fer molt per revertir aquesta realitat i en cap moment han apostat per resignificar el relat de la dreta blavera. Es va posar de perfil durant el procés català, es va embullar amb els percentatges del valencià a l'escola durant l'etapa Marzà, va tardar moltíssim a recuperar RTVV que va nàixer amb moltes tares i, sobretot no es va acabar amb l'infrafinançament. Ni el sectors més sobiranistes, com Compromís, van ser capaços de rearmar el valencianisme polític. Claudicant de les aspiracions de la Primavera Valenciana, que va ser el nostre particular 15M i que assenyalava a l'arquitectura constitucional com a rèmora per les aspiracions d'autogovern, aprofundiment democràtic i justícia social del poble valencià. Com sempre continuen sent els moviments socials els únics que al llarg del temps han eixit en defensa del País Valencià.