We can't find the internet
Attempting to reconnect
Something went wrong!
Hang in there while we get back on track
Jose B. Berna Alvarado
Artículos
Urbanismo
L'horta que resisteix
Hui fa un any el Forn de Barraca, tot un símbol de la resistència front a l’especulació urbanística de València, va ser enderrocat. Tot i que va suposar un colp directe al cor de l’Horta, la defensa del territori encara continua.
Fotos
“L’horta és essencial per a viure bé; implica també valors culturals. Els sabors de l’horta t’uneixen a la cultura d’aquesta terra.” El Bruno va adquirir bona part dels seus coneixements sobre la terra pels llauradors que treballaven al seu voltant. D’aquesta manera, el Bruno reivindica la necessitat que el sector primari tinga força i no es veja amenaçat pels plans d’urbanisme que afecten a l’horta.
El Bruno, a més de ser llaurador, està implicat en diversos moviments socials en defensa de l’horta. Va formar part de tot el moviment que es va generar arran de l’enderroc del Forn de Barraca, el 27 de setembre de 2019. Per altra banda, fa cinc anys, amb la gent implicada en la defensa de l’horta, van aconseguir aturar l’ampliació que es volia fer de l’autovia en direcció al port de València. “Això es un crim, hi ha gent a la que fan fora de la terra que treballa. La llei d’horta no serveix de res, la toquen quan volen i la defensen quan els convé”, diu indignat.
El Bruno ha estat en contacte amb la terra des de menut: el seu besavi tenia alqueries que li van ser expropiades i a l’hort del seu avi hi passava moltes vesprades durant la seua infantesa. Als vint anys, per problemes de salut, va començar a menjar més sa i va decidir dedicar-se a l’horta. Al 2014 va començar un projecte que l’ha portat a vendre productes ecològics a gairebé tots els barris de València.
L’ampliació del tram final de la V-21, l’autovia que fa d’entrada a València, implica la destrucció d’aproximadament de 62.000 m2 d’horta. És un dels projectes d’urbanisme que afecta directament l’horta junt amb el PAI (Programa d’Actuació Integral) del barri de Benimaclet i el projecte d'ampliació de la zona del port de València.
“Tota la lluita que hem estat duent a terme des de Per l’Horta és perquè considerem que aquest projecte és una despesa innecessària. Són uns diners que es podrien destinar a un altre model de mobilitat, a posar obstacles als vehicles en pro de la bicicleta. Tot el que ha passat amb el Forn de Barraca i l’horta ho hem viscut com un cop d’autoritat a la terra” (Lluís, membre del col·lectiu Per l’Horta).
Al costat de l’únic mur que hi va quedar, després de l’enderroc del Forn de Barraca, el Lluís es lamenta. Tot i no ser llaurador de professió, treballa la terra i està lligat amb tots els fets ocorreguts a l’horta (de fet, la seua parella va viure a la casa del Forn). El Lluís s’emociona al recordar els dies previs a l’enderroc i veure com ha quedat tot. “El territori és importantíssim, però encara més ho és la gent, les dones i els homes que treballen la terra, que ara ho estan passant malament perquè volen viure dignament de la terra”.
El Lluís mostra una foto de tal i com es veia el Forn de Barraca abans de l’enderroc. Contrasta amb la imatge actual, amb maquinaria i senyalització d’obres. “Un munt d’hectàrees se'n van a fer la mà per la idea aquesta de que la ciutat ha de créixer”, afirma quan assenyala trossos de terra que es troben a prop d’on estava el forn.
“Dedicar-se a l’horta és un estil de vida. És estar en harmonia amb la terra, és un treball que t’ha d’agradar perquè és dur. A l’horta es recupera tot el coneixement ancestral que s’està perdent. Aquests coneixements són mil·lenaris i ací es posen en pràctica” (Bruno, llaurador de l’Horta).
“La vida a l’horta es a tornallom, jo t’ajude a collir i tu a mi”. Aquesta solidaritat, característica de la gent de l’horta, es va poder veure amb tot el procés viscut amb l’enderroc del Forn de Barraca. Tot i així, no va ser suficient i van faltar forces per poder aturar les màquines. D’una de les plantes de faves del forn es van collir llavors i el Lluís ens les ensenya. Són les netes de la planta del forn. Ell les guarda com a record i com a evidència del fet que, per molt que vulguen posar asfalt sobre la terra, aquesta té llavors que poc a poc creixeran.
“Els llauradors no poden perdre ni una col per a poder viure de la terra. A l’horta li queden deu o quinze anys de vida. La terra està explotada, no es respecten els seus cicles, està morint” (Lucía, veïna de l’Ana). L’ús de químics per a fertilitzar està fent que la terra de l’horta perda propietats i cada vegada siga més difícil tenir una collita bona. Davant d’això existeixen projectes com el de l’Ana o el Bruno. Aquests proposen llaurar de la forma més respectuosa possible, tenint cura de la terra i dels seus productes.
L’Ana i la resta de dones amb les que comparteix aquest projecte buscaven un lloc verd i tranquil on poder viure i desenvolupar els nous coneixements que van adquirir de forma col·lectiva. A l’horta hi viuen, hi treballen i hi mengen. Ara, més enllà dels projectes d’urbanisme, el turisme rural està trencant amb la seua pau. Cada cap de setmana hi ha un grup nou que lloga una casa per organitzar reunions. Tot i que la casa és lluny, les característiques de l’horta fan que s’escolte tot el que passa al voltant.
El Lluís menciona que cap dels afectats per les expropiacions relacionades amb la V-21 van rebre la notificació a temps per a realitzar les al·legacions. Aquestes únicament es van publicar al BOE. Està indignat perquè pensa que, si ho haguessin sabut, podrien haver fet un front comú molt més ràpid en contra de l’ampliació. Actualment, a més de la terra que s’han emportat amb l’ampliació, han quedat molts trossos de terra que no es podran treballar.
“Ja pot venir l’apocalipsi, que ací tenim de tot per a sobreviure”, diu l’Ana recordant els mesos de confinament. Elles no van notar els canvis que van implicar les mesures per la COVID-19 a la ciutat. Pràcticament no havien d’anar al supermercat. Amb el seu hort tenien suficient menjar per a totes les de la casa i per a oferir-ne als veïns i veïnes de l’horta.
L’Ana es programadora i publicista d’una sala de València. Fa tres anys que va decidir anar a viure a l’horta en un projecte conjunt amb cinc amigues. Un propietari els va deixar la casa de manera gratuïta durant vint anys si elles es comprometien a arreglar-la. Així va nàixer el projecte A mi vera. Després de tres anys d’intensa construcció, ara tenen casa, un hort per a l’autoconsum, un corral amb gallines i tres cabres. “Les cases són grans i difícils de rehabilitar. Segons la llei d’horta, si una casa cau es converteix en hort i no es pot tornar a edificar”, afirma l’Ana.
Així doncs, el moviment associatiu dels barris de València afectats pels projectes d’urbanisme visualitzen les seues demandes a les parets i balcons. Una re-apropiació que no sols vol aturar els projectes actuals d’urbanisme que amenacen la terra, la seua gent i les seves formes de vida; sinó que és alhora una aposta per la defensa activa i atemporal de l’horta. Perquè, com diuen a l’horta: l’horta és vida i l’horta és futur.