CGT
«Sense mobilització, organització i solidaritat, l’absolució no haguera estat possible»

Víctor Tormo, sindicalista de la CGT Castelló, va ser absolt el passat 4 de desembre d’una acusació de «revelació de secrets», per la qual li demanaven 3 anys de presó i més de 12.000 euros d’indemnització

Entrevista Víctor Tormo
Víctor Tormo, militant de la CGT, absolt el passat 4 de desembre d’una acusació de «revelació de secrets» per penjar una fotografía a Facebook. María Mora

Víctor Tormo viu a Castelló de La Plana i és educador d’Educació Especial. L’activisme és un dels seus trets més característics. Participa en la Confederació General del Treball (CGT), en el Casal Popular de Castelló i en el de Vila-Real, així com en la plataforma Castelló per la Llengua. El 4 de desembre va ser absolt d’una petició de tres anys de presó i més de 12.000 euros d’indemnització sota l’acusació de «revelació de secrets». Els fets pels quals se’l jutjava es remunten el setembre de 2012, quan l’expresident de la Generalitat, Alberto Fabra, va visitar la Universitat Jaume I. Tormo va participar en un piquet contra les retallades en educació, reivindicació que va finalitzar amb més de 20 persones detingudes. Per a denunciar aquesta repressió policial, el Consell de l’Estudiantat va convocar una concentració l’endemà. En acabar, un grup de policies de paisà va sol·licitar la identificació de diverses persones. El sindicalista ho va considerar «antireglamentari» i els va requerir que s’identificaren. Els agents es van negar i va decidir publicar una fotografia a Facebook amb la qual criticava l’actuació dels policies nacionals. Aquest no ha sigut el seu primer judici, tanmateix les denúncies no han sigut mai un obstacle perquè el militant continués la seua lluita.

Quan vas començar a introduir-te en política i en els moviments socials? És una lluita que ve de llarg?
Vaig començar a prendre consciència, a mobilitzar-me i tenir presència als moviments socials quan anava a l’institut, a València. La lluita que em va marcar molt va ser l’organització per salvar l’Horta de València. Va ser una mobilització molt bonica, en la qual vam aprendre molt, ja que ens ajuntàrem gent de procedències molt diverses. Hi havia activistes del moviment okupa, ecologistes, militants d’associacions veïnals ,... Açò enriqueix molt.
Així mateix, vaig ser delegat alguns anys en les Comissions Obreres. Ho vaig deixar, perquè no em sentia a gust amb el pensament i la línia que seguia aquesta organització. S’havia convertit en un sindicat del règim. Ara sóc sindicalista a la CGT i intervinc en altres moviments castellonencs, com el Casal Popular de Castelló i el de Vila-Real o en el col·lectiu Castelló per la llengua.

Com va ser l’experiència com a diputat a les Corts?
Vaig ser diputat per Esquerra Unida del País Valencià, perquè la número 1, Marina Albiol, va ser elegida com a representant per al Parlament Europeu. Jo era el número 2 i vaig haver de substituir-la durant l’últim any de la legislatura. No tinc molt bon record del meu pas com a diputat. És cert que et permet tenir un megàfon molt important al teu abast i tot el que dius té una repercussió. Tanmateix, no m’agradava gens el teatre que suposa les Corts i la política institucional. A més a més, al País Valencià, no hi havia encara cap possibilitat d’un canvi real. Em vaig deixar Esquerra Unida quan vaig complir el meu compromís i es va acabar la legislatura.

L’any 2011 vas ser condemnat a pagar un multa de 300 euros per cridar-li “corrupte” a Carlos Fabra. En algun moment t’has penedit del que vas dir?
No, no em penedeixo. Ho vaig dir en un moment en què Castelló estava en mans del Partit Popular; pareixia que no anava a eixir tota la seua merda, tota la corrupció; i la figura de Carlos Fabra representava al cacique de la zona. Ell em va acusar per haver-li titllat de corrupte. La meua advocada em deia que en el judici podia negar-ho, però em volia reafirmar en el que jo pensava i tot el món sabia. El cas és que s’ha confirmat i Fabra va entrar a presó, encara que per unes faltes menors. Ja sabem com és la Justícia...
En aquest cas no em va molestar, perquè tenia raó. En canvi, en altra ocasió, vaig tenir una condemna perquè dos policies van assegurar que els havia insultat, dient-los que eren «los perros del Estado». Fou un atestat fet a mida per inculpar-me i era fals. Em vaig veure amb impotència davant del muntatge policial i, en aquest país, quan parla la policia sembla que sempre ha de dir la veritat.

Va ser realment sòrdida la impunitat amb la qual es menegen els policies als calabossos. És una situació molt denigrant

El dilluns passat et vas enfrontar a una possible pena de tres anys de presó i més de 12.000 euros d’indemnització per publicar al teu Facebook una foto de policies secrets en l’any 2012. Com vas rebre la citació?
És la denúncia més greu que he tingut. Ha sigut un judici que mai s’haguera d’haver plantejat. Se m’ha acusat d’un delicte que no ho considerava com a tal. La citació la vaig rebre dies després dels fets. Aparegueren dos policies a ma casa amb una ordre per tal que em presentara a comissaria. En cap moment, em digueren perquè havia d’acudir, malgrat que els vaig preguntar. Una vegada allí, no vaig declarar, ja que, en qualsevol acusació per participar en mobilitzacions, fer-ho pot empitjorar la situació a base de les mentides dels mateixos agents. Vaig estar cinc hores als calabossos i em varen fitxar. Aquell temps va ser molt important per a mi, perquè mai havia estat. M’ho imaginava, però va ser realment sòrdida la impunitat amb la qual es menegen els policies als calabossos. És una situació molt denigrant. Des d’aquell dia pense que s’hauria de fer excursions per part dels instituts, perquè s’aprenguera com és eixa part de l’Estat, que se suposa democràtica, que no es veu i que pateix moltíssima gent. Després, va començar el meu calvari.

Com has viscut personalment aquesta situació durant els cinc anys?
Per a mi ja és una pena estar cinc anys esperant. És una injustícia. En els últims anys, hi han hagut casos amb molt ressò i en els que la justícia ha actuat de forma ràpida. O siga, quan els interessa, el sistema judicial va ràpid i quan no, s’alenteix. En el meu cas, el fet d’esperar cinc anys ha suposat una pena afegida, un càstig per a mi i per a les persones properes, com la parella, la família, els amics i les amigues. Personalment, el que he intentat durant tot aquest temps és sentir-me bé amb mi mateix i no autocensurar-me, ja que és un dels objectius de la repressió.

Et dóna por caure en l’autocensura?
Sempre he procurat continuar participant en els moviments socials i fer una vida normal, perquè si no ho fera, em sentiria mal amb mi mateix. Però, no cal dir-ho, un va amb més precaució. Procura no caure en les provocacions ni actuar de manera que puga agreujar la situació en la qual et trobes. La qüestió és que en el judici s’ha resolt favorablement l’absolució.

Quin creus que és l’objectiu de la Justícia espanyola i de l’Estat amb aquestes denúncies?
L’objectiu és normalitzar la por, estendre-la. Aïllar a les persones combatents dels moviments socials, perquè siguen considerades perilloses i, per tant, caurà el pes de la llei qui s’aproxime a elles. Eixa por és la que cal combatre, encara que no és fàcil i et dona por caure en l’autocensura. Has d’anar a poc a poc. 

Creus que s’estan utilitzant algunes de les mateixes armes que en el franquisme per a reprimir a la societat?
En el franquisme va haver-hi una repressió molt gran amb penes de presó i tortures. Aquestes s’han produït també durant la democràcia. A més hi ha presos i preses polítiques. La qüestió és que hi ha una continuïtat. La Justícia és una institució que no ha tingut una reforma democràtica real. L’Audiència Nacional obeeix a uns interessos polítics des del moment de la seua creació. Hi ha un fil continu des del franquisme fins al règim actual i és difícil fer crítica a la justícia sense que et denuncien. Per exemple, en l’actualitat, la policia té fitxes de les persones que participem en els moviments socials. S’identifica a la gent i se la cataloga, d’alguna forma, per només formar part de les mobilitzacions. Això és curiós. És una forma d’actuació per part dels agents, encara que també hi ha una part de repressió política en aquest país.

L'Audiència Nacional obeeix a uns interessos polítics des del moment de la seua creació. Hi ha un fil continu des del franquisme fins al règim actual

Com has viscut el suport popular?
Hi ha hagut molta solidaritat i suport mutu. S’ha difós molt el judici per les xarxes socials i per la premsa. Açò sempre és bo per al que està sofrint la repressió i, al cap i a la fi, és l’únic que es queda. M’emociona pensar que he viscut eixa solidaritat per part de la gent, que coneixia i que no. Les persones del meu sindicat, la CGT, i d’altres organitzacions. És una de les lliçons que cal treure d’aquests fets. No vull quedar-me només amb la part negativa, la por que ens intenten inculcar, sinó també amb la part positiva, perquè sense mobilització, organització i solidaritat, l’absolució no haguera estat possible.

Molta gent està sent acusada i jutjada per delictes d’enaltiment de terrorisme a través de les xarxes socials. Per exemple, el cas de Cassandra. També molts cantants. De fet, aquest mateix dilluns, la condemna als cantants de La Insurgencia…
La llibertat d’expressió a l’Estat espanyol s’està vulnerant constantment. Ja fa temps que passa. Estem sofrint una involució democràtica molt greu, ja que moltes repressions, que es pensava que no tornarien a ocórrer, estan tornant a succeir. Estem patint una altra vegada el fet que expressar la teua opinió siga suficient perquè et condemnen. Açò, òbviament, és antidemocràtic. Es tracta d’una clara pèrdua dels drets socials, que costaran molt de recuperar, ja que aquests anys hem viscut una desmobilització general del carrer. S’ha de guanyar al carrer, perquè per les vies institucionals no es recuperaran els drets que ens estan furtant.

Estem sofrint una involució democràtica molt greu, ja que moltes repressions, que es pensava que no tornarien a ocórrer, estan tornant a succeir

La teua lluita està també molt relacionada amb el món de l’educació. Quines reivindicacions demanes per a la teua professió?
Sóc educador d’educació especial, i treballe a un col·legi de Castelló de la Plana. Faig tasca de docent amb alumnat d’educació especial, en concret amb autistes. Des de la CGT, hi ha una reivindicació més genèrica que és per l’escola pública, per la seua democratització i per la laïcitat als centres, perquè l’escola pateix molt la presència de l’església catòlica, no sols a les privades o concertades, també a les públiques. També defensem la visió feminista de l’escola per acabar amb el terrorisme masclista i amb el patriarcat. Tanmateix, una proposta més concreta per part del col·lectiu d’educadores d’educació especial és que es complisca la normativa pròpia de la Generalitat Valenciana. També que es reconega el paper docent, perquè sense l’educadora d’educació especial no és possible una escola inclusiva, i l’objectiu de l’educació és donar la possibilitat a totes les persones de desenvolupar-se el màxim possible.

Què vols que els i les activistes, joves i majors, aprenguen amb el teu cas?
S’ha d’aprendre a viure amb intel·ligència i sense caure en la por. És important no oblidar la cura que hem de tindre entre nosaltres. A banda de les possibles discrepàncies que hi ha entre les persones que participem en els moviments socials, hem de saber curar-nos entre nosaltres. La mobilització catalana pel procés independentista és un bon exemple d’açò. Un dels aspectes que hem d’aprendre és que la diversitat no ha d’impedir que sapiguem qui és el nostre enemic, l’Estat capitalista i patriarcal. Això, que sona de forma grandiloqüent, té unes cares molt concretes, com l’explotació laboral o les actuacions policials. La lliçó que s’ha d’aprendre és la necessitat de solidaritat i suport mutu.

Archivado en: Castellón CGT
Informar de un error
Es necesario tener cuenta y acceder a ella para poder hacer envíos. Regístrate. Entra en tu cuenta.

Relacionadas

Tribuna
Tribuna DXC, en las entrañas de una huelga masiva en el sector informático
Las razones de los éxitos objetivos de la huelga en DXC el 21 y 22 de marzo son muchas, y todas pasan por el esfuerzo y secciones sindicales activas que tengan interiorizado que es falso el obstáculo mental de la eterna derrota.
Tribuna
Tribuna Silencio administrativo ante el menoscabo de derechos laborales en la Universidad Autónoma de Madrid
El 3 de mayo de 2024 expira el plazo legal para interponer la demanda ante el Juzgado de lo Social de Madrid exigiendo el abono de las cantidades adeudadas en razón del complemento salarial por antigüedad o trienios.
Pensiones
Pensiones El Gobierno deja en manos de la patronal la jubilación anticipada de los trabajadores en sectores de riesgo
El Ministerio de Seguridad Social contraviene al Tribunal Supremo, que en 2023 dictaminó que no es necesaria la presencia de la patronal para incoar el procedimiento de estudio para la aplicación de los coeficientes reductores, como CGT demandaba.
Educación pública
Iglesia Semana Santa: negocios, procesiones en colegios, inmatriculaciones y fervor
Más allá de la expresión cultural, la Semana Santa tiene una esfera económica que genera millones de euros y otra social que le sirve a la Iglesia Católica para legitimar sus privilegios dentro del Estado español.
Industria
Transición industrial Mecaner, un cierre injusto o cuatro alternativas con mirada ecosocial para mantener la fábrica de Urduliz
ESK y LAB han presentado el ‘Plan de Transición Ecosocial’ que ha elaborado la cooperativa Garúa como una herramienta para la búsqueda de soluciones al ERE propuesto por la multinacional Stellantis.
Palestina
Palestina Viaje al fondo del horror
El fotoperiodista Javier Bauluz cubrió la primera Intifada, la primera gran rebelión del pueblo palestino desde la creación del estado israelí.
Argentina
Argentina Myriam Bregman: “El de Milei es un típico gobierno neoliberal con recetas ortodoxas clásicas”
Quien fuera candidata de la izquierda a la presidencia en las elecciones en las que Milei salió victorioso, evalúa las consecuencias del gobierno de La Libertad Avanza y las respuestas que están dando los distintos actores políticos.
Maternidad
Maternidades Reaprender la espera
El tiempo de gestación es largo y va a un ritmo distinto al que acostumbras: el ritmo natural al que desarrolla una playa, un monte, un océano. Y no estamos ya habituados a darle la mano a la pausa.
Momus Operandi
Momus operandi Todo es una narración
Nos dicen que las mentiras son la única realidad. Que aprendamos a mentirnos, que nos engañemos, que no nos importa la salud, ni los derechos laborales, ni las violencias estructurales.
Ríos
Radiografía fluvial de España La tierra que no amaba sus ríos
Los ríos ibéricos agonizan. Casi la mitad de las masas de agua está en mal estado. Presas, sobreexplotación, contaminación y crisis climática son sus principales amenazas, con la agroindustria como mayor agresora.
Accidentes laborales
Accidentes laborales Detenidos tres empresarios en Galicia tras la muerte de un migrante que trabajaba sin equipo de protección
El joven de 28 años, que estaba empleado con un contrato irregular, falleció el 26 de febrero tras precipitarse desde una carretilla elevadora sin la protección necesaria para esa labor.

Últimas

Ocupación israelí
Palestina El Salto te ofrece una camiseta para apoyar económicamente a la UNRWA
No cesamos de buscar nuevas vías para visibilizar un mayoritario clamor social que pide un alto el fuego al que apenas se da cabida en el discurso mediático convencional. Todos los beneficios de esta campaña irán destinados a la UNRWA.
Derecho a la vivienda
Derecho a la vivienda La PAH València clama por el derecho a una vivienda digna: “¿Duermen tranquilos?”
Centenares de personas protestan frente al palacio de la Generalitat para exigir que se haga efectivo el derecho a la vivienda ante la insoportable alza de los precios.
Sidecar
Sidecar Crisis intratable en la República Democrática del Congo
Una y otra vez los actores externos han fracasado a la hora de contener la escalada de violencia en la República Democrática del Congo.
Deportes
Rugby femenino +35 Las Milnoh Granada, un club de rugby femenino +35 creado y gestionado por mujeres
32 mujeres nacidas en mil novecientos y pico, federadas en un equipo que les ha dado un espacio propio, sentido de pertenencia, una tribu donde “yo soy porque somos”
América Latina
Caribe Haití: el fracaso neocolonial y el “eterno castigo de su dignidad”
La crisis de gobernabilidad que vive Haití después del alzamiento paramilitar que liberó a más de 3.600 presos y expulsó al primer ministro es un capítulo más de una historia colonialismo y dependencia.
Trabajo sexual
Estudio sobre trabajo sexual De la Policía, los dueños de locales y los clientes: así es la violencia que sufren las trabajadoras sexuales
Las trabajadoras sexuales sufren múltiples violencias y un estudio las recoge en sus propios términos. Las violencias más frecuentes por parte de los clientes consisten en la retirada del condón sin consentimiento o malos tratos verbales.
Urbanismo
Urbanismo La nueva Ley del Suelo va al Congreso bajo la acusación de fomentar pelotazos urbanísticos
Sumar y Podemos no garantizan el apoyo a la ley, que limita las posibilidades de declarar nulos los planes urbanísticos, así como la acción ciudadana contra las irregularidades urbanísticas.

Recomendadas

Memoria histórica
Marc Solanes “Mi bisabuela luchó en el frente y fue considerada una mala madre, pero lo hizo por sus hijas”
En ‘Las niñas de Elna’ (Pollen, 2024) el periodista reconstruye la historia de las mujeres de su familia resolviendo enigmas para resignificar la imagen de la mujer en la historia.
Euskal Herria
Korrika Correr a favor del euskera cruzando fronteras
La Korrika es el mayor evento de Euskal Herria. En la última edición de esta carrera de más de 2.500 kilómetros ha participado un tercio de la población vasca.
Cine
María Alché y Benjamín Naishtat “El cine puede proponer imágenes y reflexionar, y por eso Milei necesita destruirlo”
María Alché y Benjamín Naishtat dirigen ‘Puan’, una película optimista y amarga, entre la comedia y el cine social, que ofrece nuevas lecturas tras los primeros cien días de gobierno de Milei en Argentina.