9 d'octubre
9 d’Octubre amb Ovidi Montllor: contra la desmemòria

Malgrat la rellevància de la seua música com a símbol de resistència, l'artista alcoià Ovidi Montllor segueix injustament oblidat, des de després de la Transició i més tard per les institucions. 

Ovidi Montllor
Ovidi Montllor a una actuació a Alcoi, per Xavier Terol Wikimedia Commons
9 oct 2017 07:53
Feia temps que no arribava un 9 d'octubre tan carregat políticament. Segurament mai ho va estar. Pel que fa a la Generalitat, ve un 9 d'octubre, dia dels valencians, clàssic per a reivindicar la llengua, banyat per les denúncies al decret de plurilingüisme de Marzà (us en recordeu?) i els falsos debats sobre la ‘llibertat d'elecció’. Però sobretot, a nivell estatal, pel Procés, que ha aconseguit mostrar més que mai les costures al règim de 1978, destapant tot tipus de contradiccions en l'espectre polític, des de gran part de l'esquerra fins a la burgesia (passant pel cap d'estat del Regne), i que està alimentant a l'extrema dreta (que ja comença a passejar-se i sentir-se legitimada).

Precisament en moltes de les manifestacions, concentracions durant la setmana a Catalunya, després de les petites victòries, sonaven Els Segadors o L’Estaca, cançò insígnia de la lluita contra la dictadura que també s'ha escoltat en altres punts en moments emblemàtics. No obstant això, hi ha vida més enllà d'aquells noms, com Ovidi Montllor.

Llach, Serrat, Raimon… són alguns dels noms que ixen a la palestra quan un pensa en les cançons protesta contra la dictadura des d'aquesta branca, la de la Nova Cançó, que es va plantejar normalitzar l'ús del català i el valencià en el règim. Un símbol de resistència que també va assumir l'alcoià Ovidi Montllor, un nom que encara avui no és del tot conegut en l'imaginari col·lectiu, una mostra del tímid suport que va tenir en el seu moment, i de la memòria que durant les últimes dècades va ser eliminada també per part del blaverisme i del PP, al comandament del govern autonòmic.

Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense
Montllor també va reivindicar sense cap tipus d'embut la seua llengua, una cosa que va molestar i molesta com no als sectors més reaccionaris. Als mateixos que aquests dies justifiquen que s'obligue als catalans independentistes a sentir-se espanyols a força de porrades, d'amenaça i de paraules vàcues i cíniques, apel·lant a la democràcia. És la mateixa actitud contra la qual van alçar la veu els cantants de la Nova Cançó durant la dictadura, perquè la llibertat i la defensa d'unes determinades idees i valors segueixen molestant aquells que s'omplin la boca de democràcia però en el seu ADN no són tant d'ella. Montllor mateix els va descriure perfectament.

Els orígens

Però hi ha alguna cosa que va més enllà de la llengua que molestava, i segueix molestant, a aquells que van voler eliminar de la memòria col·lectiva a Ovidi Montllor. No solament cantava en català o valencià, Ovidi era de classe treballadora. A diferència d'altres cantautors de l'època, de millor posició, ell era un obrer del Alcoi industrial, fill d'un anarquista i d'una mare que va treballar molt dur. I militant. Del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). Orígens de classe que transcendien en les seues cançons, on es fonien lletres contra la dictadura, la lluita, lletres de poetes com Vicent Andrés Estellés, lletres d'amor i per descomptat, lletres de llibertat.

Les mateixes posicions que la ideologia dominant pretén fer callar quan no oblidar celadament. La mateixa que aquests dies amaga en televisió la corrupció, la lluita de Múrcia (que ara comença a aparèixer tímidament) i les condicions materials de vida de gran part de la població mentre parlem de la Constitució “i les normes de convivència que ens hem donat entre tots”.

La suma era dos més dos. 
El resultat era quatre. 
La pregunta era Qui és? 
La resposta era Déu. 
La Consigna era Pàtria. 
La resposta aixecar el braç. 
La classe era a les nou. 
El mestre era a les deu. 
El vàter era al fons. 
La merda era a l'entrada. 

Però per molts esforços que s'han fet i se segueixen fent, les idees d'Ovidi, el seu compromís amb la seua classe, el seu poble i la seua llengua no queden soterrades, i en dies com avui és just i necessari rescatar-les. No solament per ser 9 d'octubre, sinó també pels seus valors, per lluitar contra el classisme contra el que ell lluità pels qui volien tancar-li la porta a la cultura.

Poeta, autodidacta i calmat, va millorar amb el temps la seua tècnica vocal, alçant-se no solament com un gran lletrista, narrador de les històries del mundà, de la vida; històries de les que construeixen poble. Des de les seues lletres d'amor a una xica del seu poble, Teresa, fins a cançons insígnia de la lluita contra el franquisme com La Samarreta, passant per L’Escola de Ribera, que combina la realitat de l'educació en la dictadura i la ingenuïtat de la infància, moltes de les seues cançons tenen un equilibri entre la tendresa, l'agudesa i la força que traspuava la seua profunda, carrasposa i majestuosa veu. De l'escola del grandíssim Georges Brassens.

Es va esfumar, o tots entre tots, el van voler esfumar, després de la Transició. Va estar pràcticament desaparegut musicalment des dels vuitanta fins a principis dels noranta, quan es va posar a gravar un últim disc poc abans d'anar-se’n definitivament per un càncer en 1995. Ell mateix reconeixia la dificultat d'actuar en el País Valencià o a Catalunya; va treballar més a Madrid. En els anys anteriors, havia actuat només una vegada en TV3 i cap en la televisió pública valenciana. Una mostra de la falta d'interès en la seua figura, en uns anys, com ara, en els quals es fomentava més una cultura acrítica, a imatge i semblança i per a una societat de consum, en lloc d'una més profunda, compromesa amb la seua terra i amb les idees que vertebraven les seues lletres.

Jo sóc fill de família molt humil. 
Tan humil que d'una cortina vella 
Una samarreta em feren: vermella. 
D'ençà, per aquesta samarreta, 
no he pogut caminar ja per la dreta. 
He hagut d'anar contra-corrent 
perquè jo no sé què passa 
que tothom que el veu de cara porta el cap topant a terra. 

Afortunadament, i com ocorre amb alguns artistes, la seua obra s'ha recuperat amb el temps, homenatjat per col·lectius i món cultural valencià i català, especialment en el dècim i vintè aniversari de la seua mort, on la seua Alcoi natal va batejar 2015 com ‘Any Ovidi Montllor’. Avui, artistes com María Arnal i Marcel Bagés, en el seu sorprenent debut en llarg, 45 Cervells i un Cor (Fina Estampa, 2017), han rescatat un tema fonamental del seu repertori, A la vida. Un d'aqueixos xicotets però necessaris gestos per a rescatar a un artista (que hauria de ser) fonamental per a la nostra cultura pel que representa. 

Per una cultura compromesa i transformadora, per la llibertat, per la lluita per un món més just, contra l'explotació, contra el classisme i contra aquells que es posen de perfil en situacions d'injustícia. Ovidi tindria clara la seua posició avui. No oblidem el seu llegat. Ni el que representa. Ens recorda qui som i d'on venim.

Traducció: Marta Navarro

Informar de un error
Es necesario tener cuenta y acceder a ella para poder hacer envíos. Regístrate. Entra en tu cuenta.

Relacionadas

9 d'octubre
Diada valenciana València clama por la defensa de la lengua y cultura propias
La manifestación ha reivindicado el término País Valencià y ha denunciado las políticas lingüísticas del gobierno de Mazón
9 d'octubre
Diada valenciana Las luchas por la lengua y la defensa del territorio protagonizan la diada valenciana
Bajo el gobierno de Mazón han repuntado las luchas contra el retroceso de los derechos lingüísticos, la emergencia climática, la especulación sobre el territorio o los recortes.
Extrema derecha
Juicio contra extrema derecha Éxito histórico en los juzgados de València: condenan a los ultras agresores del 9 d’Octubre
Toni Gisbert, portavoz Comisión 9 d´ Octubre, valora la condena como “histórica” al ser la primera vez que se gana un juicio de estas características y que las penas corresponden al delito.
Madrid
La burbuja del alquiler Sumar, Podemos y sindicatos de inquilinos presionan para convertir en indefinidos los contratos de alquiler
Sumar lanza una propuesta legislativa para transformar en indefinidos los contratos de alquiler, una de las principales demandas de la manifestación por la vivienda del 5 de abril. Una moción de Podemos, rechazada en el Congreso, pedía lo mismo.
Líbano
Ocupación israelí Israel incumple el acuerdo de paz y mantiene tropas en el sur de Líbano para “vigilar” a Hezbollah
El Ejército sostiene la ocupación de cinco colinas a lo largo de la frontera tras evacuar sus soldados de decenas de municipios. Miles de civiles regresan a sus casas para descubrir que lo han perdido todo.
Galicia
Galicia La Xunta de Feijóo, condenada por negar visitas a una mujer que murió de cáncer por tener covid-19
La jueza dice que la situación exigía “flexibilizar” las medidas de prevención. Falleció a inicios de 2022 en el Hospital Álvaro Cunqueiro durante los últimos meses de la administración del jefe del PP con Julio García Comesaña de conselleiro.
Egipto
Egipto Ashraf Omar continúa en prisión provisional por dibujar
Ashraf Omar, caricaturista político del medio digital AlManassa, sigue en prisión preventiva indefinida tras ser arrestado violentamente en su domicilio el 22 de julio de 2024.

Últimas

El Salto Radio
El Salto Radio Humedales necesarios
Damos un paseo radiofónico por algunos de los humedales de Andalucía, espacios fronterizos entre el mar y la tierra, tan necesarios para nuestra supervivencia. Lo hacemos con Juan Martín Bermúdez, de SALARTE y algunos oyentes.
Más noticias
Fascismo
Memoria antifascista Allí donde hay humo, hay fuego
A unos días de las elecciones alemanas, donde la ultraderecha acude fortalecida, un repaso sobre el proceso de desnazificación posterior a la Segunda Guerra Mundial y sus medias verdades.

Recomendadas

Feminismos
Ana Bueriberi “El activismo tiene que ser colectivo: para contribuir al cambio es imprescindible despersonalizar la causa”
La periodista madrileña Ana Bueriberi reconoce que no sintió la discriminación hasta que llegó a la Universidad. Hoy, desde el proyecto Afrocolectiva reivindica una comunicación antirracista, afrofeminista y panafricanista.
Inteligencia artificial
Militarismo La máquina de los asesinatos en masa: Silicon Valley abraza la guerra
Las fantasías distópicas sobre los futuros usos de las máquinas en la guerra están más extendidas que el relato de lo que ya está pasando en los campos de batalla.
América Latina
Extrema derecha Los soldados de Donald Trump en América Latina
Mientras algunos presidentes latinoamericanos, con mayor o menor ímpetu, intentan ponerle freno, otros tantos se arrodillan y le rinden pleitesía sin recibir nada a cambio. ¿Quiénes son los súbditos latinoamericanos de Trump?