Crímenes del franquismo
Benjamín Solsona: un 'Billy el Niño' a València?

La primavera valenciana va transformar la imatge que projectava el País Valencià fora de les seues fronteres i va deixar imatges per a la història. Entre d’altres, la d'Antonio Moreno, cap superior de Policia de la Comunitat Valenciana, referint-se als estudiants que eixien als carrers com “enemics”. I no va ser una imatge fugaç. Durant aquelles llargues vesprades, el seu rostre desafiador va copar portades i reportatges. No era la primera vegada que Antonio Moreno adquiria protagonisme en la lluita contra la mobilització estudiantil.

Segons diverses persones que van participar en les protestes estudiantils dels anys 70, Antonio Moreno ja era conegut per alguns professors i personal de l'administració de la universitat com 'El Infiltrado'. Entre 1975 i 1977 Moreno va ser els ulls de la Brigada Político-Social de València a la universitat. Un jove que fingia ser estudiant "però al qual mai no detenien" i que, amb el temps tindria, per sorpresa d'algun dels seus companys d'assemblees, una llarga i pròspera carrera policial sota l'emparament de Benjamín Solsona, 'El Galletas'. Després de les actuacions que va fer, al juny de 2012 va ser ascendit a comissari principal, la màxima categoria dins de la Policia.

Entre 1975 i 1977 Antonio Moreno va ser els ulls de la Brigada Político-Social de València a la universitat

Per a Benjamín Solsona el pas per la Brigada Político-Social de València també va ser un trampolí. Nascut l’any 1931, va ascendir gràcies al treball fet en esta capital i va ser comissari a Màlaga i Cap de Policia a Bilbao (1980-1982) i les Balears (1982-1988), entre d’altres. Un altre cas de vell policia franquista inserit exemplarment en les forces de l'ordre de la nova democràcia. Al 2014, molts anys després, els mètodes d'interrogatori i control social engegats durant la seua estada a València li van costar la imputació en la Querella Argentina: la jutgessa Maria Servini de Cubría va emetre una ordre internacional de detenció contra ell i altres 19 persones en la causa per delictes de genocidi i/o de lesa humanitat. La justícia espanyola va impedir la seua extradició.

Solsona i la Político-Social

El 23 d'abril de 1971, en ple Estat d'excepció, una trentena d'estudiants universitaris van ser detinguts a València per la Brigada Político-Social. D’ells, més d'una desena van romandre incomunicats durant dies, sotmesos a interrogatoris i tortures fins a ser ingressats en la Presó Model de València. Quinze militants universitaris del PCE per als quals la justícia demanaria mesos després fins a 119 anys de presó acusats d'associació il·lícita i propaganda il·legal. Les detencions, que havien arribat en un moment de creixement exponencial de la mobilització contestatària, van desarticular pràcticament l'estructura del PCE a la Universitat de València.

Però lluny de frenar les protestes, estes van continuar creixent. La paralització de la universitat per les protestes va arribar acompanyada amb les mostres de solidaritat d'alguns professors que van oferir als detinguts examinar-los en la presó o les queixes del rector Juan José Barcia Goyanes davant del Governador Civil. L'augment de les protestes va marcar les setmanes posteriors que alguns dels implicats recorden com el maig roig.

Anys després, José L. Monzón, militant del PCE, explicaria que “les detencions de 1971 no van influir negativament en la capacitat d'influència política del PCE a la universitat, sinó que la van reforçar”. “Gràcies al fet que ens havien detingut i coneixien la nostra militància ens 'legalitzaven de fet', atés que ja no érem clandestins sinó comunistes de coneguda militància que actuàvem obertament a les facultats i en el moviment universitari”.

denúncies de tortures

Durant els 19 dies d'incomunicació, els interrogatoris i les tortures van ser contínues. Moltes de les persones implicades van denunciar els fets. Algunes d'aquelles testificacions són esquinçadores.
Diversos testimonis van declarar haver sigut víctimes de la banyera. Per exemple, a JGM, qui llavors tenia 21 anys i era estudiant d'Econòmiques, el van colpejar durant hores mentre romania emponat i emmanillat per sota de les cames, abans de fer-li la banyera fins a extenuar-lo. A AGC, de 19 anys i també estudiant d'Econòmiques, li van practicar la banyera durant hores fins a produir-li asfíxia i vòmits. A AMS, de 22 anys i estudiant de Química, li van realitzar els llargs interrogatoris emmanillat amb unes “manilles graduables” que li van deixar les mans sense sensibilitat durant 18 dies. A JPR, de 19 anys, el van colpejar repetidament en els testicles.

Gran part dels joves manifestants van destacar el paper que va jugar en la tortura Benjamín Solsona

Però també hi va haver terror psicològic i amenaces de mort a la comissaria: PCS i MTA, tots dos de 22 anys, van declarar haver sigut amenaçats de pegar-los un tir i posteriorment ofegar-los “perquè semblara un accident”; o, en un altre sentit, a FCY, de 20 anys, el van mantenir cinc dies sense menjar ni dormir en una cel·la d'incomunicació. JLMZ, de 20 anys, també va ser detingut el 23 d'abril a sa casa. Durant els quatre dies que va passar en estat d’incomunicació, els interrogatoris s'acompanyaven de puntades en els testicles i amenaces de detenir i torturar a la seua esposa.

La major part d’ells arrepleguen, a més de colps i amenaces, tres tècniques de tortura que coincidiran amb els denunciants de les tortures en la BPS abans i després de 1971: el torrador —obligats a tombar-se sobre un somier metàl·lic connectat a corrents elèctrics—, la banyera —submergint repetidament el cap de la víctima en l'aigua durant períodes de temps cada vegada superiors— i el quiròfan —en el qual es tombava la víctima sobre una llitera amb el cap en l'aire i era colpejada cada vegada que el cansament l'obligava a doblegar el coll o se li estirava el cos pels braços i les cames mentre li colpejava l'abdomen i els testicles—.

Molts d'ells van identificar els autors de les tortures, destacant el paper jugat per Benjamín Solsona Cortés i Manuel Ballesteros. Estos noms també apareixen en nombroses denúncies de tortura i memòries de militants antifranquistes. Ja des del 1968 Rafael Pla López els identifica en les seues memòries com a torturadors durant la seua detenció en la Prefectura de Policia de l'avinguda Ferran el Catòlic de València.

I les seues accions s'allarguen, segons els denunciants, almenys fins al 1975: Víctor Baeta, militant del FRAP detingut a sa casa a punta de pistola a l'agost d'aquell any, va escriure que Benjamí Solsona el va colpejar repetidament en el cap mentre cantava “Fude-Frap, Dude-Frap” —fent referència a l'organització estudiantil del PCE(ml) Federació Universitària Democràtica Espanyola— i posteriorment li va practicar “sessió elèctrica i coixí”.

Querella argentina al País Valencià

La tardor del 2015 es va constituir a València la Plataforma de Suport a la Querella Argentina del País Valencià-Acció Ciutadana contra la impunitat del franquisme amb l'objectiu de “visibilitzar els crims del franquisme que l'Estat està amagant, tot excusant-se en una Llei de 1977; coordinar el suport i les adhesions a la querella argentina i mobilitzar la societat i les institucions valencianes per avançar cap a la justícia i la reparació”. La plataforma recull diferents moviments memorialistes —Plataforma per la Memòria del País Valencià, Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Castelló, La Comuna, Associació de Represaliades i Represaliats polítics del Franquisme i el Col·lectiu per la Recuperació de la Memòria Històrica de Callosa d'en Sarrià—, col·lectius socials, sindicats, partits polítics i diferents persones a títol individual.
Només uns dies després, Callosa d'en Sarrià es va convertir en el primer poble del País Valencià a adherir-se a la querella. Durant el 2016, el suport institucional va augmentar notablement. El plenari de la Diputació de València va aprovar al desembre —amb 17 vots a favor de Compromís, Podem, EUPV i PSPV, i 14 en contra del PPCV i Ciudadanos— una moció en què declarava el “suport incontestable a les víctimes del franquisme” i es comprometia a “donar suport als municipis que es van sumar a la querella argentina”. Unes setmanes després, a finals de gener del 2017, es feia públic l'acord de la Diputació de València amb la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP) i la Plataforma de Suport a la Querella Argentina.

Actualment hi ha vora de 100 víctimes del país valencià querellades a Argentina pels crims del franquisme

El passat 30 de març del 2017, l'Ajuntament de València va aprovar una moció que reconeix el suport institucional a la causa judicial instruïda a Argentina i sol·licita la incorporació del Consistori a la Xarxa de Ciutats per la Memòria. El van seguir, el 5 d'abril, Les Corts Valencianes amb una Proposició No de Llei (PNL) amb els vots favorables de Podem, Compromís i el PSPV. La moció, a més de mostrar el suport a la querella, demanava la modificació de la Llei d'Amnistia, instava al Ministeri de Justícia a garantir el dret a la justícia i exigia la modificació de la Llei Orgànica 1/2014 del poder judicial per a fer possible l'actuació en matèria de justícia universal.

Castelló se sumaria unes setmanes després, al maig, amb el suport dels partits del Pacte del Grau. Des d’aleshores les corporacions de Paterna, Benicarló, Villena, Setaigües, Massamagrell o Puçol, entre moltes altres, s'han sumat públicament a la Querella Argentina.

D'una altra banda, l'aprovació de la Llei de memòria democràtica i per a la convivència de la Comunitat Valenciana a la fi del 2017 i les exhumacions al Cementeri de Paterna finançades per la Diputació de València durant el 2018 han tornat a dinamitzar el treball de la Plataforma de Suport a la Querella Argentina.

Actualment hi ha vora de 100 víctimes valencianes querellades a Argentina. Un nombre que podria créixer considerablement en les pròximes setmanes. I no només en els jutjats argentins. La batalla contra la impunitat no ha fet més que començar.