Editorial
Vida i treball, prendre i fer

Treballar a destall en torns irregulars que abasten les 24 hores del dia. Fer-ho en qualsevol condició climàtica. Saber que en el teu lloc de treball han mort companys i que qualsevol xicotet error pot ser fatal i acabar amb la teva vida o la dels teus companys. Tenir unes condicions dignes després de segles de precarietat i que arribe una sentència de la Unió Europea i estableixa que en l’Estat espanyol cal ‘liberalitzar’ la contractació en els ports. Escoltar en les tertúlies als ‘totòlegs’ defensant que els estibadors són un col·lectiu privilegiat. Que no tenen motius per queixar-se i veure’ls argumentar que ens costen diners públics. Sense la vergonya de nomenar que els 60.000 milions a fons perdut lliurats a la banca són quasi 2.500 vegades la multa que pagarà l’Estat espanyol per no haver ‘liberalitzat’ el sector a temps. Sense aclarir tampoc que J.P. Morgan, financera que es seu al consell d’administració d’Atresmedia, va comprar en 2010 una mercantil de descàrregues en ports a Florentino Pérez i que l’acaba de vendre, ara que es preveuen creixents marges de benefici derivats de la devaluació laboral. El conflicte en els ports de l’Estat està obert. El Reial decret del govern és una mostra més de l’estratègia neoliberal de sortida de la crisi: “Treballar més per guanyar menys”, la cèlebre frase de Díaz Ferrán, expresident de la patronal ara empresonat. Els estibadors han comprovat que la fi última d’aquesta mesura legislativa és canviar el model de contractació i repartiment del treball i introduir nous treballadors amb condicions salarials i laborals devaluades; un expedient de regulació d’ocupació (ERO) encobert. Encara que les forces són desiguals, els treballadors tenen una forta basa que jugar: el 70% de les importacions i exportacions a nivell estatal transiten pels ports. Per la qual cosa l’estiba suposa un sector estratègic i patronal i govern no es poden permetre la seva combativitat. D’ací la seva difamació. D’altra banda, la nostra identitat mediterrània està relacionada amb les nostres tradicions, però també amb la nostra geografia: només en el port de València es concentra el 20,1% de tota la mà d’obra portuària de l’Estat, i el 36% dels contenidors estatals passen pels seus molls.

Els estibadors i les estibadores han destacat per la seva forta organització, materialitzada en èxits com el 100% de seguiment en les vagues convocades. Assoliments aconseguits a través de la unió, força de base i horitzontalitat; característiques que també són senyals d’identitat de l’Ingovernable. El nou centre social okupat a València era una històrica residència que fins a 2012 albergava la major part de l’oferta cultural de la Universitat de València, però que va cessar la seva activitat en 2012 amb l’arribada de la crisi. I un primer de maig va succeir: la universitat, la ciutadania i els mitjans valencians van ser testimonis de com un grup de persones s’organitzava per generar oci alternatiu, per pal·liar la manca d’espais comuns. Prendre i fer: ser mitjà i fi per qüestionar les dinàmiques de vida capitalistes. Desobediència per la no mercantilització en vides quotidianes. No és gens nou: l’Ingovernable és només una part de la trajectòria del moviment Okupa a la ciutat de València. Tampoc és gens nou que una iniciativa així estiga sota amenaça de desnonament: va succeir amb altres espais autogestionats a Santiago, Barcelona o Madrid. Creiem que no hi ha gens més fort que un exemple de fraternitat en una comunitat conscient de si mateixa. Encara que el manteniment de l’Ingovernable i l’èxit de les negociacions en l’estiba no siguen encara una certesa, si ho és que aquestes i altres iniciatives han proposat altres formes de vida i treball basades en l’horitzontalitat, la col·lectivitat, la participació i el diàleg. I aquestes són precisament algunes de les senyes d’identitat del Salto; la unió d’elles és l’única forma que entenem de fer periodisme.